Organització política assembleària d'abast nacional, que s’estén arreu dels Països Catalans i que treballa per un país independent, socialista, ecològicament sostenible, territorialment equilibrat i deslligat de les formes de dominació patriarcals, d’aquesta manera es defineix la CUP. Ni un sol cop hi surt el concepte anticapitalisme però, en canvi, així és com a la premsa (i a molts militants i simpatitzants) li agrada anomenar-nos. No passa res, no és cap mentida.
O sí que passa. En realitat aquest terme aparentment més contundent (l’anti sempre sona radical) però alhora tant poc propositiu, pot ser útil en la resistència i el resistencialisme, quan es tracta d’aplegar sectors que potser no estan d’acord en allò que hauria de substituir el model que es qüestiona, però què comparteixen el rebuig a la realitat present. De fet és al darrer terç del segle XX, quan defensar la Unió Soviètica cada cop esdevé més complicat i quan els límits de la socialdemocràcia es fan ben evidents, quan agafà força aquesta visió reactiva de la lluita política que pretén, sobretot, unir en l’acció a rojos i negres. Davant l’evidència que el capitalisme havia resistit més bé del que es pensava a 100 anys de moviment obrer marxista o llibertari, però constatant que aquest sistema econòmic continuava generant injustícia, desigualtat, guerres i destrucció del medi, els que no optaren per la renúncia ho feren per posar l’accent en la denúncia del capitalisme més que en les possibles bondats dels socialismes i comunismes diversos.
El problema rau en què la crítica frontal al capitalisme, malgrat la seva aparent contundència i la seva coherència argumentativa, esdevé innòcua sinó va acompanyada d’un discurs substitutori constructiu i creïble. I és que fa anys que els defensors del capitalisme jo no en canten les excel·lències sinó que han decidit acceptar i reconèixer els seus nombrosos i evidents desajustos –recupareu, per exemple, la conversa entre Artur Mas i David Fernández al Parlament l’octubre del 2014-. El què fan, ara, és defensar-se atacant i afirmar que potser el seu, de sistema, no és perfecte però que les alternatives són encara pitjor. Per això les proclames anticapitalistes són tant fàcils de fer i, alhora, tant inofensives. Parlar del socialisme, no només des del discurs moral sinó també i sobretot des de les propostes concretes, és bastant més complicat i relliscós, però també molt més honest i transformador. I urgent, perquè l’any que ve es compliran 100 anys de la revolució d’octubre i els dominicals i els prime time s’ompliran de reportatges i debats sobre la URSS i el socialisme i aquesta batalla l’esquerra no la pot afrontar armada només de crítiques al capitalisme.
