El passat diumenge, vam celebrar l’assemblea de la CUP per debatre i posicionar-nos al voltant de les negociacions entre la CUP i JXSI, i especialment pel que fa a la investidura d’Artur Mas.
Tot i que és cert que al matí es va parlar de les diverses taules de negociacions, el debat va girar al voltant de la investidura o no d’Artur Mas. No ens importava el qui, i vam fer una assemblea on totes les intervencions van girar al voltant del qui.
Des del meu punt de vista, hem jugat malament la partida centrant-nos des del primer dia en la investidura i no en els altres aspectes, però com que la CUP sembla que hagi entès aquest aspecte com el més transcendental, no podré obviar-lo alhora de fer aquest article.
Centrant-me en les qüestions del debat, crec que cal valorar diverses qüestions:
1. Pel que vaig poder veure a l’assemblea i he vist des del 28S, s’ha fet una relació en que un individu (Artur Mas) està relacionat amb la obtenció de guanys de la burgesia, és a dir, mitjançant la mercantilització de serveis públics, les retallades socials, les xarxes clientelars etc. i també amb la no acceptació de mesures rupturistes amb l’estat espanyol. Fins aquí tots i totes d’acord.
El que m’ha sobtat, és que llavors la CUP proposi una membre del mateix partit que Artur Mas (Neus Munté), o una persona “d’ordre” (com deia la companya Anna Gabriel) com Carles Pi i Sunyer.
Des d’un anàlisi marxista, és absurd identificar individu-gestió de govern, com un factor individual i no com una qüestió pel que fa als seus interessos de classe. Relacionar individu-gestió i utilitzar aquest argument per vetar Artur Mas, però proposar-ne un altre que forma part dels seus mateixos interessos de classe (i per tant té exactament la mateixa responsabilitat) sense posar-los al mateix sac, és un clàssic anàlisi del postmodernisme. Segurament, ens sonarà allò de que el problema són “los gestores de la crisi”, ho deia Pablo Iglesias.
Dit això, entenc que si alguns companys i companyes estan disposades a assumir la contradicció de posar un representant dels interessos de diverses faccions de la burgesia (jo també penso que hem d’assumir aquesta contradicció), és perquè assumeixen que aquesta contradicció és secundària respecte aspectes més transcendentals que ens acosten cap als nostres objectius estratègics. El que no té sentit, és obviar el factor dels interessos de classe, i diferenciar entre representants de la burgesia, com si fos un aspecte individual i no col·lectiu.
2. Acceptat (amb això queda demostrat que tots i totes i hem estat d’acord) que hem d’assumir una contradicció en aquest aspecte, i ignorant la teoria postmoderna del fetitxisme al voltant de la figura d’Artur Mas, hem d’analitzar per quin motiu creiem que aquesta contradicció respon a aspectes secundaris i que per tant, és assumible.
Ha quedat més que demostrat (tot i que alguns en tenien més que dubtes), que el procés català és un procés de ruptura amb l’oligarquia espanyola i les seves estructures d’estat (judicial, polític, militar etc.) i amb una facció important de la burgesia catalana (sectors financers i empreses lligades a l’oligarquia espanyola). Això vol dir, que aquest procés a aprofundit en la lluita de classes.
3. En tot procés d’alliberament nacional d’arreu del món, la lluita de classes entre els agents que participen en aquesta, i és present, participant-hi la classe obrera i els sectors populars així com diverses faccions de la petita i mitjana burgesia.
Aquells processos on els destacaments revolucionaris (representants dels interessos de la classe obrera i els sectors populars) s’han mostrat més disposats i més ferms a assolir el procés d’alliberament nacional, és on la lluita de classes s’ha mostrat més favorable cap als interessos dels i les treballadores, perquè s’han guanyat la simpatia popular. Això no vol dir que durant aquests processos no hagin estat exempts de contradiccions, però la maduresa del moviment és la que ha permès o no gestionar-les i continuar avançant.
4. El Che Guevara deia que la revolució és sentit del moment històric, doncs ara és un d’aquells moments en que podem demostrar capacitat per assolir els nostres objectius, sabent gestionar les contradiccions que se’ns presentin davant, o podem evitar tenir cap responsabilitat per intentar protegir el moviment de tota contradicció en clau paternalista i assumir que no som capaços de prendre partit en aquest moment històric.
