S’ha parlat i escrit molt sobre aquest debat en els darrers temps, però hom considera que s’ha fet majoritàriament des d’una vesant dogmàtica, fins i tot filosòfica, tot i algunes aportacions estratègiques que han enriquit el debat. Com ampliem la base social per l’esquerra amb el símbol que representa Artur Mas? Com avancem cap a la ruptura enterrant el plebiscit del 27S i anant cap a noves eleccions? El debat s’ha dut massa sovint a l’estómac i als sentiments, Mas o enterrar el plebiscit. Aquest és un tipus de debat que admet pocs consensos i que ens porta, inexorablement, a un resultat cruent i feridor.
Evidentment hom té també una posició en aquest debat, filosòfic i estratègic, però humilment crec que no és aquest el debat més important ni el que es fan les classes oligàrquiques i dirigents d’aquest país que han situat, amb una falta de responsabilitat i de lleialtat al poble de Catalunya abominable però no sorprenent, la CUP-CC davant d’una disjuntiva que pot enterrar el projecte rupturista que representa (i de pas la possibilitat que el Principat esdevingui una república lliure i tropical), durant uns altres freds i tenebrosos 30 anys.
El que mou aquestes classes dirigents és allò que li ha mancat històricament a l’esquerra independentista, massa vegades guiada pel dogma i pel maximalisme: estadisme i tàctica. Aquest estadisme passa per analitzar els possibles escenaris que s’obren el 28D i posar aquest anàlisi en el centre del debat. En aquest article doncs, analitzarem els dos escenaris possibles, que es resumeixen en el No o el Sí al acord amb JxSI.
El No
Si el 27D la militància escull aquesta opció, ens encaminem molt probablement cap a unes eleccions al Març. En aquestes eleccions difícilment es repetirà la candidatura JxSI i per tant CDC (o la seva hereva) i ERC es presentaran per separat. La CUP afrontarà aquest escenari absolutament dividida. El degoteig de baixes (si no escissions) durant les setmanes i mesos que seguiran el 27D marcaran l’agenda mediàtica del Principat, creant un relat de descomposició i lluites internes difícilment rebatible. La impossibilitat de cosir el partit en tan poc temps i de trobar una altra proposta de llista electoral amb força i de consens (qui la liderarà?), deixarà la CUP-CC (o el que quedi d’aquesta) en una situació francament difícil.
Davant d’aquesta disjuntiva s’avivarà un debat antic però encara candent: s’ha de presentar la CUP a les eleccions autonòmiques? La fortalesa d’Endavant dins de l’organització desprès d’haver sortit reforçada del debat del 27D, serà probablement decisiva. Si les seves tesis llargament defensades s’imposen, la CUP no concorrerà a les eleccions. I si no, concorrerà en una posició de debilitat alarmant.
Sigui com sigui els guanyadors d’aquesta situació seran les 3 fronteres de vot que té a dia d’avui la CUP: La que manté amb ICV (o la marca que la representi), la que manté amb ERC i la de l’abstenció. El projecte rupturista doncs quedarà debilitat i el reformisme (tant nacional com social) reforçats. Les classes dirigents doncs respiren tranquil·les, el projecte rupturista ja no suposa una amenaça per, com a mínim, uns quants anys.
El sí
El sí a l’acord amb JxSI no està exempt de dificultats. La CUP quedarà exposada a l’atac de l’esquerra lerrouxista que titllarà l’organització de manca de coherència i de faltar a la seva paraula. Determinats ambients, habitualment prepolítics o mancats de projecte nacional en els que es mouen moltes militants de la CUP es tornaran hostils, incapaços de comprendre que la política institucional té aquestes coses. Això serà sens dubte utilitzat per fer mal (electoralment parlant) a l’organització: La CUP haurà deixat de ser verge políticament. El degoteig de baixes (si no escissions) serà un autèntic mal de cap, amb molts mitjans enfocats a derrocar el projecte rupturista que amenaça les bases del seu poder.
Un altre dels fronts oberts serà la governabilitat de la Generalitat. JxSI seguirà necessitant dels vots de la CUP-CC per tirar endavant decisions tant cabdals com els pressupostos del Govern transitori. Difícilment hi haurà al Parlament una majoria alternativa a la independentista, vist el front comú evident entre les forces unionistes amb l’objectiu de derrocar el projecte rupturista que a dia d’avui suposa la independència del Catalunya i les conseqüències, tant econòmiques com territorials, que pot provocar. La tensió que haurà de viure la CUP-CC durant la legislatura serà terrible i el desgast electoral més que probable.
Conclusions
Ambdós escenaris pinten francament malament, cal ser honestos en aquest punt, però si un els posa a la balança hi ha clarament un factor diferenciador: la proximitat de les eleccions. En el cas del No, les eleccions en 2 mesos portaran la CUP a no presentar-se o a esdevenir residual, colpejant durament (qui sap per quants anys) el projecte rupturista. En el cas del Sí, no hi haurà cap contesa electoral fins d’aquí 4 anys (en el millor dels casos 18 mesos, cosa poc plausible). En aquest escenari hauran passat tantes coses que aquest debat ens semblarà antic, gairebé tan antic com aquell final de legislatura de ZP, del qual ara es compleixen 4 anys. Ves a saber, potser per llavors, fins i tot tenim una república a tocar dels dits.
