És curiós d'observar com es mantenen tan obcecades, encara avui, les actituds hostils a qualsevol reivindicació́ diguem-ne perifèrica, quan algú́ la planteja en termes una mica clars. I no ho dic precisament pels exabruptes que provenen del costat de sempre: aquests son ben previsibles i no tenen remei, fem sembla. Penso en la reticència que sol disfressar-se d'"esquerra" i que, sovint, tendeix a escudar-se amb uns o altres principis autodefinits com a "internacionalistes". Podríem esperar que el problema tingues, ja, una acollida objectiva, serena, desintoxicada d'"ideologismes". Però̀ no. Tot continua com fa quaranta, seixanta, vuitanta anys. O pitjor. De fet, molt pitjor, perquè la fauna política de l'interior i les sucursals del litoral —insisteixo: les de l’oposició́— han disposat de temps i de llibres per a reflexionar sobre el tema durant la quaresma passada' Es veu que no l'han aprofitada. En el fons, el líder X, i el líder Y, i el Z, d'aparent etiqueta marxiana, per exemple, respiren igual que Nuñez de Arce, Romanones, Calvo Sotelo o Ledesma Ramos, pel que fa a la qüestió́. Si en res se'n diferencien es, a tot estirar, per l'aire demagògic amb què decoren les seves flatulències nacionalistes.
Exactament això̀: nacionalistes. Amb una innocència que fa de mal creure —no és cap "innocència", en efecte—, aquests senyors es trauen de la mànega l'acusació de "nacionalista" a la voluntat emancipatòria, i hi afegeixen de seguida una sèrie de connotacions oprobioses: "petit-bur- gesos", "maniobra de la burgesia tal o tal altra", i tot el que vostès vulguin. Com si ells no fossin tan "nacionalistes", o més! Per una estranya ofuscació́ mental, i moral, s'obliden, no solament de la seva situació́ "nacional", sinó́ també́ del "nacionalisme" epilèptic, fastuosament agressiu, que professen. El porten en la massa de la sang: heretat a traves de la llar i de l'escola, convertit en retòrica automàtica, alimentat pels telediaris i per les exigències del mercat dels escalafons. El d'ells és, de més a més, un nacionalisme preburgès: deriva de les ambicions d'una determinada oligarquia, originàriament aristocràtica, que va encunyar mites, nocions i llocs comuns dòcilment assimilats per la multitud subalterna. La ideologia dominant ha estat sempre la de la classe dominant. Si cal una menció́ històrica, grotesca- ment emblemàtica, el nom del conde-duque de Olivares hauria de ser suficient. La paradoxa actual és que algú pot invocar Lenin o Stalin o Mao, sense adonar-se que està repetint Menéndez Pidal, i valgui la broma.
Els "nacionalismes" no emergeixen en el buit. Cada "nacionalisme" s'articula com a tal en funció́ d'un altre "nacionalisme": conflictiu amb ell. Seria inimaginable un "nacionalisme" sense un altre enfront. El famós "2 de mayo" —"Oigo, patria, tu aflicción..."— s'erigeix davant els francesos, i allò̀, tan suat, de la "pèrfida Albión", contra l'imperialisme britànic, que disputava a l'imperialisme de Madrid les mars i les terres més rentables. Ben mirat, no eren dues "nacions" que s'hi llançaven, al combat: eren uns antagonismes d'interessos entre uns clans molt nítids. L'"Estat modern", postmaquiavèlic, manipulat per les forces feudals i els monarques absoluts, en el començament, i pels tenors del jacobinisme, després, inventaren un "nacionalisme" enèrgic: el nacionalisme estatal vigent. L'eterna guerra "franco-prussiana" n'il·lustra un moment ben llarg. De cara a fora, les dinasties i les repúbliques volien condensar un "patriotisme" eficaç̧ per aguantar l'enemistat amb el "patriotisme" de l'altra banda de la frontera. Els grans conceptes "nacionals" a l’ús amb himnes i banderes, son, en última instància, el reflex d'unes lluites entre grups d'interessos geogràficament contraposats. En el XVI, en el XVII, en el mateix XVIII, i fins en el XIX, les "multinacionals" encara no havien trobat el desllorigador. Ni tan sols els Fuggar.
L'altra projecció́ d'aquests "nacionalismes" es proposava destruir les resistències que, per entendre'ns, podríem designar amb l'adjectiu d’”ètniques": àrees socials que s'apinyaven, poso per cas, en una llengua distinta, en una voluntat de viure a la seva manera i segons les seves necessitats immediates, en una irritada consciència de protesta. Qualsevol resum d'història dels actuals grans Estats europeus podria informar els seus lectors que, junt a les guerres "exteriors", han hagut de fer-ne moltes d'"interiors" igualment nacionalistes. Confeccionar un "nacionalisme" estatal ha costat molta sang. Ha costat molts mes- tres d'escola —França no seria França sense els "instituteurs", molta aflicció administrativa, molt "ordeno y mando". El resultat final ha estat devastador. França és una indicació modèlica. Seria poc correcte de dir que el "vandalisme" no-arquitectònic és culpa d'aquella intel·ligent i sinistra bèstia que fou l'"abé" Gregoire. Gregoire ampliava i corregia una antiga instigació dels Capets. Totes les repúbliques i tots els imperis francesos han estat "nacionalistament" coincidents. I Thorez. I Marchais. I Sartre, no ens enganyem. Que ho diguin els occitans, els bretons, els bascos, els catalans, sotmesos a l'Hexàgon.
Al sud dels Pirineus, l'embolic fou una còpia de l'esquema francès, però fracassà la temptativa "unitària". El fet que jo escrigui aquest miserable article n'és una confirmació explosiva, i aquest article no és res. El senyor Cambó? Molt bé: encara que Cambó no entra en la meva personal participació en el debat, posem-hi Cambó. Però què s'oposava al tímid i elegant regionalisme de Cambó? Maura, La Cierva, Romero-Robledo? Royo Villanova, Víctor Pradera? Cambó, Prat, la sencera burgesia catalana, mai no ha estat "nacionalista" com Déu mana. En canvi, sí que era, i si que ha estat furiosament nacionalista allò que fa uns quants anys certs papers clandestins denominaven "la oligarquia semi-feudal castellano-andaluza". . D'ella són tributaris don Carrillo, el Felip Gonzàlez, don Joaquin Ruiz: tant com el tinglado oficial... No n'hem d'esperar res: no hem d'esperar res del seu "nacionalisme", que els ve de les mamelles ancestrals del conde-duque de Olivares, i que els fa "objectivament" solidaris de Maeztu, dels Primos, de Onésimo Redondo. O "ells" renuncien al seu "nacionalisme", o els altres haurem de ser "nacionalistes". El circ de l'altre "nacionalisme", amb els seus clowns i els seus prestidigitadors, s'ha animat últimament amb les llàgrimes senils de don Claudio Sànchez i amb el descarat feixisme de Madariaga.
Tot "nacionalisme" és "nacionalitis": una inflamació de ser allò que un és, en determinades reclamacions. Seria molt agradable que uns i altres deixéssim d'esgrimir la "nació" com una arma —sentiment o ressentiment—, i denunciéssim el joc o contrajoc de "classe" que s'hi amaga. Si un dia els Carrillos, els Felipes —incloent-hi els venerables "felipes", amb minúscula, que passaren per la presó—, i els troskos i els àcrates supervivents, arriben a desprendre's del nacionalisme que han mamat de la "classe dominant", el futur començaria a ser fluid. La "soi-disant" oposició "espanyola" hauria de repensar-se el seu "nacionalisme", pur Menéndez y Pelayo. O pur Lerroux a sou de Moret. Un dia, algú haurà de puntualitzar, eruditament, que Negrin i Franco estaven més pròxims que no s'ho imaginaven. Tots dos encarnaven un mateix "nacionalisme", i emanat d'unes mateixes fascinacions "ideològiques": procedents de la secular matriu de l'oligarquia... Amb un "nacionalisme" depravadament contorsionat com és el que ens acollona, qualsevol rèplica, per pintoresca o revulsiva que sigui, és lògica. Cada "nacionalisme" en segrega més: més "nacionalismes" eriçats, de rèplica... En un instant d'eufòria arribo a suposar que tot funcionaria millor si ells —"elles"— renunciessin a ser "nacionalistes", i no ens obliguessin a ser "nacionalistes" als altres... Una il·lusió passatgera, oi!...
