Aquest matí mateix m’he trobat a la vídua d’un bon amic. Torna de les oficines de la Seguretat Social on li han denegat la pensió de viduïtat. El motiu és un suposat deute ridícul i miserable que va deixar el difunt en la seva darrera agonia, després de treballar i pagar els seus impostos rigorosament al llarg de tota la seva vida. Una estricta lectura i aplicació de la llei, suposadament igual per tothom, denega la pensió a una dona que depèn d’aquesta per viure i que, per tant, no pot pagar el deute al no rebre cap altra prestació.
Aquest matí em comenta, com gairebé tothom, el documental que va veure dissabte a la nit sobre el cas de Patricia Heras i els altres companys/es a la televisió. Tristament penso que si la televisió hagués estat capaç de publicar aquests tipus de fets molt abans, moltes tortures haguessin estat conegudes pel gran públic molt abans. I el fàstic generat per aquestes pràctiques, hagués crescut molt abans. I el debat als grans mitjans, per tant, s’hagués produït molt abans.
La vídua del nostre bon amic estava doblement indignada. Inevitablement el cas de tortures salvatges l’havia deixat asseguda a la cadira, tremolant.
Sembla que l’impacte televisiu (agradi o no és una font d’informació propera i creïble per a molts), ha estat letal per a moltes persones que han pogut conèixer, de manera més propera, la increïble i lamentable història de salvatges aplaudits pel poder en connivència amb alguns polítics i alguns jutges que marquen per sempre la vida d’innocents i, la mort d’una d’elles.
Després de tractar el tema principal de les tortures, com no pot ser d’altra manera, em diu que no es pot creure que a ella li deneguin la seva prestació derivada de la viduïtat i que, en canvi, els presumptes torturadors d’uns joves innocents tinguin pensions decretades pels tribunals mèdics de 1.800 euros, amb una presumpta celeritat i immediatesa incomprensibles.
Aquest és el sistema; negar prestacions de viduïtat a persones que han patit una pèrdua humana, que en ple procés de dol han de lluitar contra les administracions i aportar fins al darrer cèntim que ha deixat de pagar un malalt terminal, com a condició necessària per aconseguir una prestació per sobreviure. Aquest és el sistema; a corre cuita atorgar una prestació de 1.800 euros mensuals per tota la vida a agents públics que en l’exercici de les seves funcions, avui encara ens deixen amb el dubte si van torturar, amenaçar, insultar, incriminar i destrossar la vida de persones innocents, fins al punt que una d’elles acaba amb la seva pròpia vida.
Gràcies a totes i tots els companys i les companyes que heu seguit sense descans denunciant aquestes pràctiques, perquè ja es comença a destapar per al gran púbic la presumpta cara més maquiavèl·lica d’aquesta màquina engreixada, on apareixen funcionaris públics de diferents graus i de diferents disciplines, treballant en dolça comunitat per tapar la barbàrie a canvi dels seus sous, tot clar, de manera presumpta.
Per la Patricia i tants d’altres.
