Un 23 d’abril de 2014, diada de Sant Jordi, patró de Catalunya i una data reivindicada pel catalanisme, es va presentar Societat Civil Catalana (SCC) al Teatre Victòria de Barcelona. No és casualitat. Aquesta organització parteix del plantejament que els catalans “assenyats” són aquells que volen mantenir el vincle actual amb l’Estat espanyol i que el veritable catalanisme és el “catalanisme hispànic”, un concepte altament promocionat pels seus historiadors afins. Tot i els diversos intents de crear una organització espanyolista sòlida a Catalunya per plantar cara al moviment independentista, el més seriós ha arribat ara. SCC neix de la necessitat d’estructurar un front activista que agiti el debat antiindependentista més enllà de l’hemicicle del Parlament.
El dia de la presentació, el Teatre Victòria va quedar petit per acollir tota la gent que hi volia assistir. Entre el públic hi havia nombroses personalitats polítiques i culturals. Des de diputats de Ciutadans, del PP i representants d’UPyD, fins a un dirigent del PSC: Joan Rangel, que va ser delegat del Govern espanyol a Catalunya durant el mandat de Zapatero. Ni el PSC ni el PSOE no van enviar una delegació oficial a la presentació d’SCC i Rangel hi va anar a títol personal. No va ser el cas, però, dels representants de la formació ultraconservadora Vox, encapçalats pel seu secretari general, Santiago Abascal, i per la coordinadora d’aquesta formació a Barcelona, Ariadna Hernández, assídua en les activitats del neofeixista Casal Tramuntana. També el partit xenòfob Plataforma per Catalunya (PxC) va enviar-hi cinc dirigents encapçalats per Robert Hernando, el seu secretari general.
A les butaques del teatre també hi havia una delegació d’enviats per la Fundación Francisco Franco, una entitat que rep subvencions públiques de l’Estat i que es dedica a lloar i a exaltar la figura del dictador feixista. Per si això no fos poc, una representació del Movimiento Social Republicano (MSR) també va ser present a l’acte. Cal parar atenció en aquest partit neonazi, ja que forma part de l’Aliança Europea de Moviments Nacionals, una aliança de partits ultradretans europeus formada, entre d’altres, per la italiana Flama Tricolor, el Partit Nacional Britànic o el Moviment per una Hongria Millor (Jobbik). L’MSR també té contactes i molt bones relacions amb el Vlaams Belang (‘Interès Flamenc’) i és un dels referents a l’Estat espanyol del partit grec Alba Daurada. Pocs dies després de la presentació d’SCC, Jordi de la Fuente, dirigent de l’MSR, va dir en declaracions a la premsa que la seva organització havia tingut un cert pes en la producció de l’acte de presentació d’SCC. De la Fuente va reblar les declaracions dient que “en moltes de les idees que proposa Societat Civil Catalana sobre com enfocar la catalanitat, hi podem estar d’acord, perquè les hem proposades”.
La creació d’SCC ha estat una acció estudiada i planificada per la necessitat de reagrupar un espanyolisme desmobilitzat. Fins aleshores, els actes d’afirmació nacional espanyola s’havien vist relegats, durant molts anys, al 12 d’octubre. No obstant això durant les últimes tres dècades, l’estendard del patriotisme espanyol als carrers de Catalunya l’havia aguantat l’extrema dreta. No és fins que les reivindicacions independentistes esdevenen massives al carrer que l’espanyolisme decideix començar a estructurar-se. El 2012, un grup de nova gestació anomenat Moviment Cívic d’Espanya i Catalans va organitzar una primera gran concentració espanyolista a Barcelona per festejar la diada del 12 d’octubre. L’escenari escollit va ser la plaça de Catalunya, que va reunir unes 6.000 persones segons la Guàrdia Urbana amb una compacta amalgama d’organitzacions i partits espanyolistes tant parlamentaris com extraparlamentaris, molts dels quals d’extrema dreta. Aquesta concentració es va repetir tant el 2013 com el 2014, on Societat Civil Catalana va prendre el protagonisme de l’acte.
Les grans mobilitzacions d'SCC
El 12 d’octubre de 2014, SCC va organitzar una concentració al centre de Barcelona reunint 38.000 persones segons la Guàrdia Urbana. El col·lectiu Contrastant, però, especialitzat a quantificar la xifra d’assistents en grans esdeveniments, va rebaixar-la a un màxim de 16.000 manifestants. L’acte va ser acollit massivament per les files d’un nacionalisme majoritàriament conservador, sumant-hi, un any més, gran part de la ultradreta espanyolista.
Aquesta presència va generar un any més una forta polèmica a les xarxes, i va provocar que un portaveu d’SCC manifestés el “rebuig a organitzacions no democràtiques” després de filtrar-se l’adhesió de diversos grups d’extrema dreta a la seva convocatòria. Tot i això, aquestes organitzacions van secundar la convocatòria públicament convertint la concentració de 2014 en la que més organitzacions xenòfobes, ultraconservadores i d’extrema dreta va acollir a la plaça de Catalunya: Falange Española de las JONS (FE de las JONS), Soberanía y Libertad (SyL), Vox, MSR, Somatemps, la Comunión Tradicionalista Carlista, la PxC, el Casal Tramuntana, una delegació de la Hermandad de Antiguos Caballeros Legionarios de Barcelona (que va acabar cantant el “Cara al sol” al mig de la plaça) i un nodrit grup de membres dels ultres seguidors de l’Espanyol, les Brigadas Blanquiazules (BBBB). Fins i tot, la convocatòria va ser secundada per membres del Rebels Club Motard Hispania, que es defineixen com a tradicionalistes, espanyolistes, cristians i etnicistes.
Just un mes abans d’aquesta mobilització, SCC va organitzar una altra concentració. En aquest cas, va ser a Tarragona, aprofitant l’assenyalada data de l’11 de setembre. Aquest acte, que portava com a lema “Recuperem el seny, recuperem la senyera”, marca un punt d’inflexió en l’estratègia seguida per l’espanyolisme a Catalunya, ja que, per primer cop, utilitza l’11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, com a data reivindicativa. Ho fa seguint la doctrina del “catalanisme hispànic”. En resum, l’acte pretenia transvestir aquesta diada, històricament reivindicada pel catalanisme i l’independentisme, com una festa per a la unitat d’Espanya.
El mateix dia que 1,8 milions de persones —segons la Guàrdia Urbana— es manifestaven a Barcelona per reclamar un referèndum d’autodeterminació, SCC va aconseguir aplegar a Tarragona unes 7.000 persones —segons la policia municipal. A Tarragona hi van anar representants polítics del PSC i del PSOE, destacant la presència de Carme Chacón, exministra de Defensa, i la dels líders de C’s i del PP a Catalunya, Albert Rivera i Alícia Sánchez-Camacho.
La concentració de Tarragona tampoc no va ser mancada de polèmica per la nombrosa presència de militants i organitzacions a l’entorn de l’extrema dreta: Vox, l’MSR, SyL, la PxC (mobilitzant diversos autocars i cotxes particulars segons fonts del mateix partit xenòfob). Fins i tot l’organització neofeixista Democracia Nacional (DN) va convocar la seva militància a l’acte d’SCC. DN és una formació nascuda de les cendres de l’extinta organització d’extrema dreta Juntas Españolas (JJEE) i també amb destacats militants del neonazi Círculo Español de Amigos de Europa (CEDADE). Precisament, l’assistència d’una delegació de DN desfilant en formació a l’acte de Tarragona va provocar una polèmica dies després en filtrar-se un vídeo on es veia l’exdiputat de C’s José Domingo, membre fundador i vocal d’SCC, intentant dissimular l’arribada del grup ultradretà davant de la presència de la premsa. Fins i tot el germà del mateix president d’SCC, Jordi Bosch i Codina, que aquell dia realitzava tasques d’organització, va mirar de bloquejar la tasca informativa d’un grup de periodistes per la presència de la delegació de DN i va acusar-los de manipular la informació.
L'allargada ombra de l'extrema dreta
SCC ha assegurat sempre que és una plataforma transversal en l’eix esquerra-dreta. Però, com que històricament el nacionalisme espanyol a Catalunya ha tingut un component de dreta i extrema dreta molt potent, SCC ha cercat la implicació del PSC en els seus actes, cosa que només ha aconseguit amb la presència d’alguns dels seus dirigents, però mai amb una adhesió oficial com a partit. Des d’un bon principi, SCC ha tingut molta cura de presentar públicament els seus fundadors i d’escollir la seva direcció, optant, per exemple, per una junta directiva (formada per 11 noms) amb persones de trajectòria política poc coneguda i fins i tot algunes de les quals a l’òrbita del PSC, com és el cas del vicepresident, Joaquim Coll.
No obstant això, no han pogut evitar amagar els vincles ultradretans d’alguns dels seus socis fundadors, com és el cas de Javier Barraycoa, que el dia abans de la presentació d’SCC escrivia un article al diari El Mundo en què explicava les virtuts de la nova associació. Barraycoa és professor universitari al centre Abat Oliba-CEU i autor de diversos llibres de tall històric. Fa uns quants mesos, el periodista Andreu Barnils posava algunes llums a les ombres d’aquest personatge amb un article a Vilaweb. Al text s’hi explica que Barraycoa també és membre de la Comunión Tradicionalista Carlista (CTC), un partit polític de dreta extrema, catòlic i ultraconservador que es regeix per la màxima “Déu, Pàtria, Furs, Rei”. De fet, Barraycoa és conseller nacional del partit i secretari de la junta regional de l’organització a Catalunya. A principis de 2013 va participar en un homenatge al Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat, l’agrupació de militars carlins que van lluitar al bàndol franquista durant la Guerra Civil espanyola. Poc més d’un any després, el 8 de febrer de 2014, just dos mesos abans de l’aparició pública d’SCC, Barraycoa feia una conferència a la seu del partit ultradretà DN per presentar el seu llibre Cataluña Hispana en un acte enregistrat en vídeo que va començar amb un minut de silenci en record dels combatents caiguts de la 250 Blau Division, més coneguda per División Azul, les tropes espanyoles enviades per Franco per lluitar al front rus amb l’exèrcit nazi d’Adolf Hitler.
SCC està presidida per Josep Ramon Bosch i Codina, fill d’un conegut franquista de Santpedor. El seu pare, José María Bosch Espinet, va ser militant de Fuerza Nueva (FN), el partit d’extrema dreta més important a l’Estat espanyol després de la mort de Franco. Bosch Espinet va formar part de les llistes electorals del partit ultradretà en les eleccions de 1980 i era amic personal del seu president i fundador, el notari Blas Piñar. Bosch Espinet va ser el responsable d’organitzar, durant anys, una missa cada 20 de novembre en honor del dictador Franco i del fundador de Falange, José Antonio Primo de Rivera. Aquesta missa es va celebrar fins a l’any 2005, quan el canvi de mossèn a l’església de Santpedor va posar punt final a aquesta pràctica. Del seu fill, però, Josep Ramon Bosch i Codina, tal com ell ha reivindicat en diverses ocasions, no se’n coneix cap altra militància que la que va tenir amb el PP i del qual ja fa alguns anys que en va estripar el carnet. No obstant això, el que no és tan conegut és que Josep Ramon Bosch va fundar, mesos abans que SCC, l’entitat Somatemps i la qual es té constància que encara presidia al darrer trimestre de 2014, tot i que mesos abans, al juliol del mateix any, havia declarat a la premsa que se n’havia desvinculat feia temps.
Somatemps, el refugi ultradretà de Catalunya
Què és, doncs, Somatemps? Darrere d’aquest joc de paraules entre “hi som a temps” (d’aturar l’independentisme) i el sometent català, s’hi amaga una entitat constituïda a la vila de Santpedor (poble natal del president fundador, Josep Ramon Bosch) a les acaballes de 2013. Somatemps, que és una de les entitats fundadores d’SCC, es defineix com “una agrupació de persones d’origen social i ideològic divers, però que comparteixen una mateixa preocupació: la manipulació de la història de Catalunya amb finalitats polítiques”. Entre les seves funcions hi destaca “la vocació d’aportar elements sòlids de pensament i reflexió històrica per redescobrir la catalanitat hispànica, que trenqui el discurs maniqueu del secessionisme”.
Somatemps neix amb intenció d’esdevenir el think tank del nacionalisme espanyol a Catalunya i reuneix, entre els seus impulsors i membres destacats, personalitats i acadèmics diversos. Entre aquests hi figuren el també president de Societat Civil Catalana, Josep Ramon Bosch, els professors de la Universitat Abat Oliba-CEU Javier Barraycoa i Jordi Cabanes (suposat president de l’associació) o el també historiador i biòleg Josep Alsina, que n’és el vicepresident i que ha fet les funcions de portaveu de l’entitat. Tot i que, segons Somatemps, l’entitat està presidida per un desconegut Jordi Cabanes, al qual pràcticament no se l’ha pogut veure en molts dels seus actes, al registre de la Direcció General de Dret i d’Entitats Jurídiques de la Generalitat de Catalunya hi consta com a president de l’associació Josep Ramon Bosch. Malgrat això, qui té més rellevància pública dins de l’associació no és el seu president, sinó Josep Alsina Calvés, el vicepresident de l’entitat.
Josep Alsina Calvés, natural de Ripoll, catedràtic de biologia i geologia i professor de ciències en un institut de Barcelona, té un currículum ultradretà llarg des de principis dels anys setanta. Les primeres passes polítiques d’Alsina, les trobem al Partido Español Nacional Socialista (PENS), una organització neonazi creada a Barcelona l’any 1970 i que, tot i moure’s en la clandestinitat, va tenir forts vincles amb els serveis secrets franquistes: el Servicio Central de Documentación (SECED), fins al punt que aquesta organització va pagar un local i la possibilitat d’imprimir, de franc, grans tiratges de propaganda nacionalsocialista. El PENS, una de les dues organitzacions neonazis del moment, juntament amb CEDADE, es diferenciava d’aquesta última per un major activisme, especialment durant la seva última època, incloent-hi accions armades: atemptats contra llibreries, sales de cinema i de teatre o distribuïdores de llibres i editorials.
Després de la dissolució del PENS, Josep Alsina ingressà, juntament amb el destacat ultra Ernesto Milà i altres militants, a Fuerza Nueva (FN). Des de principis de la dècada del 2000 fins a l’actualitat, ha ressaltat per transitar a l’entorn més intel·lectual i avantguardista de l’extrema dreta estatal, que, sens dubte, s’ubica a Catalunya. Així doncs, tant se’l pot trobar escrivint articles a la publicació digital Tribuna de Europa o dirigint la revista Nihil Obstat, editada per Ediciones Nueva República, propietat de l’històric dirigent de l’MSR Juan Antonio Llopart, el qual va ser jutjat i condemnat a dos anys i mig de presó, però finalment absolt, pel cas de la Llibreria Kalki – Círculo de Estudios Indoeuropeos (CEI) – Ediciones Nueva República, on el fiscal acusava Llopart i els altres tres imputats per un delicte continuat d’idees genocides, associació il·lícita i delicte contra l’exercici dels drets fonamentals per editar, publicar i distribuir milers de llibres d’ideologia nazi. Avui dia, tant Llopart com Alsina es troben a Somatemps i a l’òrbita del partit ultra de nova creació Soberanía y Libertad (SyL).
Amb aquests antecedents no és estrany, doncs, que el nucli dur de Somatemps sigui format per destacats ultradretans de les diferents famílies de l’extrema dreta catalana. Als pocs actes que ha convocat l’organització s’hi han pogut veure majoritàriament, dirigents i militants de l’MSR, de la PxC, de Vox, de DN i de FE de las JONS, però també, en menor mesura, de C’s, del PP i representants d’SCC com Ferran Brunet, responsable d’assumptes econòmics de la formació. Des de principis de 2014, Somatemps ha fet diversos actes i s’ha adherit també als dos grans esdeveniments organitzats per SCC: l’acte de l’11 de setembre a Tarragona i la concentració del 12 d’octubre de 2014 a Barcelona.
SCC: preguntes sense resposta
Un dels enigmes que sobrevolen SCC és el seu finançament. A tall d’exemple: la concentració de l’11 de setembre a Tarragona estava pressupostada en 100.000 euros. El mateix dia de la presentació de l’acte, el 31 de juliol, el mateix president de l’associació, Josep Ramon Bosch, va assegurar a la premsa que no havien trobat empreses disposades a patrocinar-lo i que les aportacions per finançar-lo havien sortit dels mateixos socis, la qual cosa posaria en evidència que o tots els socis d’SCC disposen d’un elevat poder adquisitiu, o bé que hi ha altres vies de finançament que no han transcendit. De la mateixa manera, segueix la incògnita sobre qui i com es va pagar el desplegament de recursos que l’associació va fer durant l’acte del 12 d’octubre a Barcelona.
Seguint el camí de les preguntes sense resposta, cal aturar-se un moment davant d’un ens de creació recent: la Fundación Joan Boscà. Es va registrar al Registre de Fundacions el 28 de juliol, només 14 dies després de la reunió que els representants d’SCC van tenir amb el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy. Els càrrecs de la fundació són majoritàriament membres de la junta directiva de Societat Civil Catalana. En aquest cas, però, el president i el vicepresident s’intercanvien els papers: Joaquim Coll n’és el president; Josep Ramon Bosch, el vicepresident; Jorge Buxadé n’és el secretari, i Juan Arza —també vocal d’SCC— i Francisco Moreno són els dos vocals de la fundació.
Als estatuts hi podem trobar com a encapçalament algun dels seus principis com “promoure, difondre, defensar i fomentar els principis constitucionals d’igualtat entre els espanyols”. La fundació havia de ser presentada públicament a mitjan octubre, però a hores d’ara encara no ha fet cap acte públic. El que sí que es coneix, però, és la militància a l’extrema dreta del seu secretari: Jorge Buxadé Villalba. Es dona el cas que Buxadé també reconeixia ser membre de SCC en un debat realitzat el passat 14 de gener amb uns contertulians ben representatius de l’extrema dreta catalana més activa: Javier Barraycoa, Robert Hernando i Josep Alsina.
Buxadé va ocupar el número 7 de la candidatura de FE de las JONS per Tarragona en les eleccions catalanes del 1995. Un any després va tornar a participar en la llista d’uns comicis, en aquest cas les generals, i amb un altre dels partits que es declaren hereus de l’organització d’inspiració feixista creada per Primo de Rivera, la Falange Española Auténtica (FA). Buixadé, però, és recordat per ser l’advocat de l’Estat que al setembre del 2009, sota les ordres del Govern espanyol, va impugnar la consulta independentista que es va celebrar a Arenys de Munt. La militància espanyolista d’aquest jurista és àmpliament coneguda, i el seu activisme, ben present, també a Internet. De fet, al seu blog personal, on majoritàriament hi produeix escrits de tall ultranacionalista, hi trobem, fins i tot, un apunt en què lloa els 45.000 “voluntaris” espanyols de la División Azul. En l’escrit Buixadé qualifica d’herois aquells soldats amb uniforme de la Wehrmacht.
Recentment, SCC ha apadrinat un llibre publicat per l’editorial ultra Galland Books. El llibre en qüestió, titulat Nos duele Cataluña. 15 españoles con seny, va ser presentat a l’Hotel Atenea de Barcelona el 26 de setembre de 2014 pel mateix president de l’organització, Josep Ramon Bosch, acompanyat d’Alberto Fernández Díaz, germà del ministre de l’Interior espanyol, tots tres entre els 15 protagonistes del llibre. Res no és casual, perquè l’Hotel Atenea, on es va presentar el llibre, és propietat de Mariano Ganduxer Floriach, empresari de l’alta burgesia barcelonina i un dels vocals de la junta directiva d’SCC. L’Hotel Atenea va ser precisament l’escenari on es va constituir formalment l’associació pocs mesos abans.
El nom de Galland Books tampoc no deixa lloc a l’atzar: Adolf Galland va ser un comandant d’aviació nazi de la Luftwaffe que va destacar-se en la participació a la Legió Còndor juntament amb 20.000 soldats alemanys més que Adolf Hitler va enviar a les ordres de Francisco Franco per combatre la República. De fet, Galland se’l consideraria un dels millors pilots de l’exèrcit nazi. La pàgina web de Galland Books sobta per la seva poca varietat temàtica: llibres sobre l’exèrcit franquista, sobre l’exèrcit nazi o sobre els soldats espanyols de la División Azul. Un extens catàleg de publicacions pràcticament monotemàtic. Per si no queda prou clara la línia editorial, el faldó de la web corporativa l’ocupa un extens bàner de MemoriaBlau, el punt de trobada a Internet dels nostàlgics de la División Azul i també de coneguts neonazis a l’Estat espanyol.
