Quan el 22 % de les llars catalanes viu de la pensió de l’àvia i/o de l’avi, podem estar ben segurs que tal situació es reflecteix en l’independentisme, tant entre el milió vuit-cents mil sobiranistes actius com en el conjunt de la massa potencialment electoral de Catalunya.
Un any enrere hauríem pogut parlar de les situacions desesperades que coneixíem, però reduïdes a l’anecdotari de familiars, veïns, amics o nosaltres mateixos, obligats a restar com menors d’edat, sota del sostre dels pares o dels avis jubilats. En alguns casos també hauríem parlat de persones conegudes que sofreixen malalties sobrevingudes per aquestes situacions en forma de frustració, conflictes de convivència, depressió; culpa per sentir-se responsables de l’empobriment dels nostres vells en obligar-los a compartir la pensió amb nosaltres i amb els nostres fills.
Arran de les dades presentades aquest passat vint-i-sis de novembre (observatorio social de las personas mayores 2014) per comissions obreres, tenim un panorama nacional més greu que la mitjana espanyola, amb major pèrdua de poder adquisitiu dels nostres pensionistes (19 % front el 14 % espanyol), i també sobrepassant en 2 punts el nombre de llars que depenen de la pensió d’un jubilat, que en el cas català s’enfila pràcticament al 22 %.
Si, a més, resulta que la meitat de les nostres pensions estan per sota dels 645 €, i que en un 16,6 % (altre cop 2 punts més que la mitjana espanyola) estem per sota de l’índex de pobresa, les nostres conclusions no haurien de quedar-se limitades a parlar dels obstacles que pateixen els nostres vells, sinó que cal comprendre els efectes “patològics” en aquella generació que fins ara era la referent i principal protagonista del procés català: els adults, fils d’aquests avis. Es tracta d’una generació que hauria de ser econòmicament independent però que va de camí a esdevenir laboralment perduda. També els fills d’aquests, nets dels anteriors, que també veuran greument afectat el seu esdevenidor degut a la situació familiar de dependència econòmica.
No podem menystenir l’efecte d’aquesta situació en l’actual generació independentista, i menys encara a l’hora de valorar la dificultat de milions de catalans d’incorporar-se al moviment sobiranista. Precisament, allò assenyat hauria de ser l’adaptació de la lluita independentista a l’autoorganització d’aquest perfil poblacional. Només amb consciència de les causes dels propis problemes i –sobretot– sentint-se protagonistes de les accions superadores, s’orienta la unitat popular. I això implica la necessitat de diversificar les activitats nacionalistes, afegint a les reivindicacions tot d’accions socials solidàries, formatives, d’inserció laboral... (fins i tot olles populars, si calgués), sempre des de l’òptica independentista i enfocades a l’objectiu de la sobirania nacional i popular.
