Simó Piera i Pagès fou per molts el sindicalista més important de la CNT catalana dels anys 10 i 20 després de Salvador Seguí, del que n’era gran amic i la seva ma dreta. A més fou el principal promotor i interlocutor de la famosa vaga de la Canadenca el 1919. Durant l’època del pistolerisme barceloní dels anys 20 va alternar la seva lluita com a líder sindical i com a un dels caps del comitè de defensa armada contra els pistolers de la patronal. Als anys trenta, en una voluntària segona fila sindical i política, es va afiliar a ERC sense deixar de estar afiliat a la CNT i promocionà la col·laboració del moviment obrer amb el moviment sobiranista d’esquerres a Catalunya. També l’octubre de 1934 va ser dels que va recolzar la col·laboració del anarcosindicalistes dissidents de la CNT oficial amb les forces marxistes dins de l’Aliança Obrera.
Basat en el seu propi llibre de memòries i en memòries d’altres sindicalistes d’aquella època, a continuació un resum del que va ser la seva trajectòria sindical i política.
Piera, treballador des de que era un infant
Simó Piera i Pagès va néixer al barri de Sants de Barcelona el 3 de setembre de 1892. Amb només 6 anys ja va haver de començar a treballar primer venent escombres pels carrers i després amb 8 i 9 anys en algunes fàbriques havent manipular perilloses màquines. Després Simó Piera amb 10 anys, continuà fent feines d’aprenent en diverses petites empreses al barri de Sants fins que finalment amb 12 anys el van col•locar d’aprenent a la fàbrica del vidre a Badalona. El 1905 amb només 13 anys va decidir aprendre l’ofici de paleta, que era el que tenia el seu pare i amb poc temps era quasi un expert entre les bastides.
El 1907 ja s’havien federat una gran quantitat dels sindicats gremials d’orientació més combativa a Catalunya creant l’anomenada Solidaritat Obrera, que era d’àmbit català, independent i fora de la influència de la UGT. La tendència majoritària era anarcosindicalista, però també hi havia republicans d’esquerres i marxistes fora de la influència de la UGT.
Simó Piera, que amb només 15 i 16 anys ja es començava a preocupar pels temes sindicals, juntament amb Joan Peiró, un incipient sindicalista de Badalona del sector del vidre, van fundar el 1908 l’Ateneu Sindicalista Generació Conscient amb seu al local de les Societats Obreres de Badalona. Allí iniciaren una campanya de conscienciació amb mítings i cursos. El primer de maig de 1908 Simó Piera amb 16 anys, fou detingut per primera vegada mentre repartia fulls per demanar als badalonins suspendre la feina per reclamar les seves reivindicacions.
Simó Piera el 1908 va liderar la lluita per trencar la norma de que abans de poder ser de la Societat de Paletes s’havia d’estar quatre anys d’aprenent fent de manobre, cosa que va fer que als 16 anys ja hi haguessin molts joves sindicalistes que el seguien.
El juliol de 1909 Simó Piera que tenia 17 anys, segons explica ell mateix va participar en la formació de barricades, aixecament de vies del tren i enfrontaments a Badalona durant els fets de l’anomenada Setmana Tràgica.
Simó Piera i altres companys seus van fugir a Tolosa, a l’Estat Francès, ja que eren en la llista negra de la policia dels que havien lluitat pels carrers. Quan les repressions es calmaren, Simó Piera tornà de l’exili a Badalona i allí fou escollit amb només 17 anys per dirigir la Societat de Paletes de Badalona i fou un dels impulsors de les principals reivindicacions del sindicat.
Piera en la fundació de la CNT
El 1910 a petició de diverses societats obreres independents de la resta de l’Estat Espanyol fora de la influència de la UGT i del PSOE, un bon nombre d’elles anarcosindicalistes, el sindicat català Solidaritat Obrera va acceptar confederar-se amb elles. El fet de que durant la Setmana Tràgica els obrers catalans es quedessin pràcticament sols a tot l’estat, va fer que el sindicat català Solidaritat Obrera acceptessin de bon grat una federació amb tots els sindicats combatius de tot l’Estat fora de l’onda de la UGT, ja que eren minoritaris i necessitaven la guia dels sindicalistes independents catalans.
A finals de 1910 es va fer com a primer pas el congrés per fundar a partir de Solidaritat Obrera, la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) com a pas previ per federar-se amb els anarcosindicalistes i altres sindicats independents de la resta de l’Estat. Simó Piera hi assistí juntament amb Joan Peiró com a representants de l’Ateneu Sindicalista de Badalona i com a membre de la societat de Paletes.
El 1911 es va realitzar el congrés definitiu a Barcelona per crear el sindicat confederal a nivell estatal. El nou sindicat confederat s’havia de dir Confederació General del Treball (CGT). El nom de CGT era el mateix nom dels sindicats de França, Itàlia i Portugal pel que el govern espanyol va tenir por de que fos uns extensió internacional d’aquests sindicats i va obligar a canviar-lo exigint que s’inclogués la paraula “Nacional” si volien que es legalitzés. Finalment es va inscriure com a Confederación Nacional del Trabajo (CNT).
El mateix 1911 es convoca una vaga general un altre cop iniciada per protestar contra la guerra del Marroc i en solidaritat pels vaguistes metal•lúrgics de Bilbao. Tot acabà en greus aldarulls a tot l’estat en que destaquen els fets de Cullera al País Valencià, en que alguns jutges i policies van les linxats. Van haver-hi nombroses detencions i tot acabà amb la il·legalització de la CNT que s’acabava de fundar. Simó Piera s’hagué d’exiliar un altre cop a Tolosa, a l’estat Francès, al ser considerat com un dels líders del la vaga i els aldarulls a la zona de Barcelona.
Durant aquesta vaga a Barcelona Simó Piera havia conegut a Salvador Seguí, que en aquells moments ja tenia fama tant de líder sindical en el sector de la construcció com d’home d’acció. Segons diu Piera en les seves memòries enseguida va haver-hi una gran connexió entre ells, tant en el tema sindical com en el personal, ja que segons explica solien fer broma de quasi tot. Aquí començà una gran amistat que va ser determinant pel futur sindicalista de Simó Piera. El 1914 la CNT es torna legalitzar i es torna a reorganitzar.
Entre 1916 i 1917 joves anarcosindicalistes van incorporant-se als llocs directius de la CNT a Catalunya, com Salvador Seguí, Simó Piera, Joan Peiró, Martí Barrera, Eusebi Carbó, Angel Pestaña, Josep Viadiu, Francisco Miranda, Sebastià Clarà, Hilari Arlandís, Josep Molins, Manuel Buenacasa, Camil Piñón o Salvador Quemades entre altres. La secretaria general de la CNT tant la de Catalunya com la de nivell estatal residia a Barcelona i estava composta per un comitè amb diversos militants i en que a vegades no es diferenciava quina era la secretaria catalana o la de nivell estatal. Hi ha que tenir en compte que fora de Catalunya, a on dominava la UGT, la CNT en prou feines superava els 5.000 afiliats i a Catalunya ja en tenia unes quantes dotzenes de milers.
La vaga de 1917 i l’ajuda de Macià a la CNT
El juliol de 1917 es formà l’Assemblea de Parlamentaris a Barcelona a iniciativa de la Lliga Regionalista de Catalunya i seguida pels republicans catalanistes del Partit Republicà Català (PRC), el Partit Radical de Lerroux i el PSOE, en una espècie de rebel·lió per democratitzar el règim. Després de dissoldre la policia l’Assemblea a Barcelona per ordres del president del govern Eduardo Dato l’agost de 1917, la CNT i la UGT convoquen una vaga general a tot l’estat per donar suport al canvi de règim incloent a més les reivindicacions obreres. La Lliga Regionalista veient que la cosa se li anava de les mans, es va fer enrere i després de demanar un govern de concentració va aconseguir que li prometessin que els permetrien formar part del govern caciquista central i es va desentendre de la vaga dels sindicats.
La CNT, majoritària a Catalunya, la UGT, el PSOE, el Partit Republicà Català (PRC) encapçalat per Layret, el Partido Republicano Radical de Lerroux i els seguidors de Macià dins d’Unió Catalanista van donar suport a la vaga dels sindicats. Simó Piera, Salvador Seguí, Josep Viadiu, Angel Pestaña, Martí Barrera, Tomás Herreros, Aragó, Francisco Miranda, Minguet i Enrique Valero, formaven el comitè de vaga a Catalunya, tots ells de la CNT.
Tot acabà en una forta repressió de l’exèrcit i la policia amb el resultat de nombroses detencions i 36 morts a Barcelona i voltants, especialment a Sabadell. A la resta de l’estat també van haver-hi greus aldarulls, encara que no de la dimensió de Catalunya produint-se un total de 34 morts fora de Catalunya. Tota la direcció de la UGT i el PSOE van ser també detinguts a Madrid.
Segons diu Simó Piera la CNT a Catalunya havia rebut el suport dels republicans catalanistes del PRC de Layret i Companys, encara que afirma que al ser minoritaris i no tenir forces de xoc el suport fou més moral que pràctic.
Però de qui Simó Piera diu que reberen més suport en la vaga de 1917 va ser de Francesc Macià, que liderava als independentistes d’esquerres dins d’Unió Catalanista. Francesc Macià, que parlà amb Segui i amb Piera, oferí a la CNT catalana armes provinents dels seus contactes amb els voluntaris catalans en la I guerra mundial i a més els proposà organitzar un aixecament popular a les comarques de Lleida reclutant a nombrosos militants en una zona a on ell tenia gran influència. Salvador Seguí hagué de dir a Macià que ja hi havia hagut prou morts i detinguts i que era hora de reorganitzar-se per la lluita futura.
Simó Piera afirma que les armes ofertes per Macià finalment arribaren proporcionades per Antoni Soler, un membre d’Unió Catalanista que s’havia encarregat de reclutar voluntaris catalans per la gran guerra i que el mateix Piera va guardar a casa seva i a casa d’alguns amics i familiars i que serviren per temps futurs.
Creació dels Sindicats Únics
El 1918 els anarcosindicalistes catalans inspirats principalment per Salvador Seguí i amb la participació dels principals líders de la CNT catalana com Simó Piera, van idear una nova formula sindical per augmentar la seva capacitat de mobilització, els Sindicats Únics, que consistia en crear sindicats per secors industrials o rams enlloc de només per gremis.
El juny de 1918 es celebrà el congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) al barri de Sants i finalment es van constituir els Sindicats Únics només en l’àmbit de la CNT catalana. Molts sindicats gremials van ser absorbits per la CNT catalana i el nombre d’afiliats va augmentar espectacularment a Catalunya passant a tenir uns 73.000 en pocs dies. En uns mesos passarien dels 450.000 afiliats a Catalunya i el 1920 fregarien els 500.000 a Catalunya.
En aquell 1918 la CNT de la resta de l’estat no superava els 8.000 afiliats i no va constituir els Sindicats Únics fins un any i mig després. Salvador Seguí es va convertir en el secretari general de la CRT de Catalunya de la CNT, el que representava pràcticament liderar el sindicat a tot l’Estat. L’aragonès Manuel Buenacasa va ser nomenat secretari general de la CNT a nivell estatal residint també a Barcelona. En realitat la CRT de Catalunya era la que realment marcava la pauta i la secretaria general de la CNT a nivell estatal, “nacional” deien, feia les funcions d’enllaç entre la CNT catalana i la de la resta de l’estat.
Simó Piera quedava com el delegat del Sindicat Únic de la Construcció de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT que era el que tenia més afiliats, uns 40.000, amb el que es convertia amb el delegat sindical més important de la CNT tant a Catalunya com a tot l’estat.
La força de la CNT catalana després dels Sindicats Únics es va mostrar ràpidament en la gran solidaritat que adquirien les vagues i això feu augmentar el nerviosisme tant dels patrons com del govern de l’Estat, amb fortes repressions al carrer en les concentracions obreres, detencions i la contractació de les primeres bandes de pistolers per part de la patronal.
Primers conflictes a la Canadenca
La companyia BARCELONA TRACTION, LIGHT AND POWER, COMPANY LIMITED, de capital d’EEUU, Canadà i Britànic, coneguda popularment com La Canadenca, havia ja des de 1911 anat comprant la majoria d’empreses catalanes de subministrament i era la que proporcionava la major part del subministrament elèctric a Catalunya, sent a Barcelona a on tenia la major part dels seus treballadors i havent començat també la construcció d’alguns pantans arreu de Catalunya. El 1918 La Canadenca va començar la construcció del pantà de Camarasa sobre el riu Noguera Pallaresa amb la seva empresa filial, Riegos y Fuerzas del Ebro
Els treballadors de la filial de la Canadenca al Pantà de Camarasa patien unes condicions de treball penoses, com baixos sous, perillositat amb nombrosos accidents, obligació de comprar menjar en botigues de l’empresa amb uns bons que rebien amb productes de mala qualitat, pagament d’un car allotjament en barracons farcits de gent o l’amenaça constant de ser acomiadats si protestaven o es sindicaven. La majoria de treballadors dels pantans de la filial de la Canadenca havien vingut sobre tot d’altres indrets de la Catalunya rural i també un bon nombre del País Valencià, Aragó i zones d’Almeria i Múrcia, pel que no estaven ni organitzats ni sindicats i la CNT catalana els va voler donar suport sindical.
El primer que va prendre la iniciativa per visitar al treballadors del pantà de Camarasa va ser Simó Piera, que era el delegat del Sindicat més nombrós de la CNT catalana, el de la construcció amb 40.000 afiliats. Simó Piera va anar al pantà de Camarasa a parlar amb els representants obrers i va impulsar la filiació dels treballadors del pantà al ram de la construcció de la CNT. Ramón Brulla, el primer que va parlar amb Simó Piera, fou el primer delegat del sindicat de la construcció que els treballadors de la filial de la Canadenca tingueren als pantans.
Immediatament es convocà una vaga de tots els afiliats a la CNT a la província de Lleida enviant les autoritats la guàrdia civil a Camarasa. El sindicat de la Construcció de la CNT amb Piera al davant va amenaçar amb una vaga general a tot Catalunya si no es solucionaven les peticions dels treballadors del pantà. El conflicte s’estancà momentàniament a finals de 1918 amb aturades intermitents i sota l’amenaça de vaga general.
Una campanya autonomista a Catalunya començada al novembre de 1918 i que causà greus aldarulls, eclipsà momentàniament el conflicte de la Canadenca i d’altres empreses. La Lliga Regionalista, el Partit Republicà Català (PRC), el Partit Carlí jaumista, el Partido Radical Republicano de Lerroux i els separatistes de Macià de la recentment formada Federació Democràtica Nacionalista (FDN), el predecessor d’Estat Català, foren els que participaren en la campanya autonomista.
Esclata la vaga de la Canadenca
Mentre la campanya autonomista s’anava esvaint entre la repressió i sobre tot entre les divisions pels d’objectius dels diferents grups que la formaven, el conflicte de la Canadenca iniciat en el pantà de Camarasa i que estava en segon pla, va esclatar a on menys s’esperava, en les oficines de la Canadenca de la plaça de Catalunya de Barcelona.
A finals de gener de 1919 vuit oficinistes de la Canadenca van ser baixats de categoria salarial en represàlia, després de formar un sindicat propi després d’unes reivindicacions de millores. Fraser Lawson, el gerent de la Canadenca a Catalunya, tenia prohibit formar sindicats als oficinistes i després d’insistir els 8 oficinistes en els seus drets sindicals van ser acomiadats. Llavors uns 150 treballadors de les oficines de La Canadenca de la plaça de Catalunya es declararen en vaga en solidaritat i foren tots acomiadats. Immediatament aquests van demanar ajuda a la CNT catalana, recordant el servei que havien fet al pantà de Camarasa i després de posar-hi en contacte es van afiliar tots a la CNT.
Després de negar-se l’empresa a negociar ni a parlar amb la CNT catalana, tant el Sindicat Únic de la Construcció liderat per Simó Piera com el de Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat van iniciar una sèrie de vagues localitzades en solidaritat amb els oficinistes i van a més incloure ja demandes per tots els treballadors del sector i també de tots els altres sectors en general, com la jornada de 8 hores entre altres. Finalment el 20 febrer de 1919 la CNT va declarar la vaga a tota la Canadenca, pel que Barcelona i algunes poblacions catalanes van quedar sense llum, cosa que representava la paralització total de quasi totes les altres empreses. El comitè de vaga estava format pels delegats de la CNT Simó Piera, que era el principal interlocutor, Josep Duch, Camil Piñón, Saturnino Meca, Vicenç Botella, Salazar i Peña.
En aquells moments el secretari general de la CRTC Salvador Seguí i el secretari general de la CNT Manuel Buenacasa eren a la presó per uns aldarulls del més de gener, pel que Simó Piera, el delegat del sindicat amb més afiliats es convertia en el principal líder de la CNT catalana i de la vaga.
A més altres empreses elèctriques i d’altres sectors sota la direcció de la CNT es van declarar també en vaga, va ser l’apagada del segle. El Capità General de Catalunya el general Milans del Bosch va declarar l’estat de guerra a Catalunya que quasi ja existia des de la campanya autonomista en que s’havia declarat l’estat d’excepció.
El president del govern espanyol Alvaro Figuero, el conde de Romanones, d’acord amb el gerent de la Canadenca a Catalunya Fraser Lawson i els seus amos a l’estranger decideix que l’Estat Espanyol s’apropiï momentàniament de la Canadenca per poder fer una mobilització obligatòria d’obrers. Milers d’obrers van ser mobilitzats militarment i davant la seva negativa de treballar milers van ser detinguts.
La Campanya autonomista s’anava eclipsant i morint davant de l’estat de guerra provocat per la vaga promoguda per la CNT. La Lliga Regionalista acusava als cenetistes d’anticatalans al provocar una gran vaga que eclipsava la campanya autonomista. La veritat però, és que tant els separatistes del nou partit la Federació Nacionalista Democràtica (FND) de Macià com el Partit Republicà Català (PRC) de Layret i Companys, ja s’havien desmarcat de la declaració de mínims de caire regionalista de la campanya i en la seva premsa es solidaritzaven plenament amb la CNT.
A més els tres representants de la campanya autonomista que quedaven per negociar l’estatut de mínims a finals de gener de 1919 eren Francesc Cambó de la Lliga Regionalista, Miquel Junyent del Partit Carlí jaumista i Alejandro Lerroux del Partido Radical Republicano, tres partits que el 1936 van donar suport a Franco, vaja catalanistes per la memòria històrica!
Mentre la campanya autonomista s’esvaïa per la vaga de la Canadenca, Josep Puig i Cadafalch, dirigent de la Lliga Regionalista, s’entrevistà amb Simó Piera, el principal interlocutor de la vaga, que hi anà acompanyat dels cenetistes Josep Viadiu, Camil Piñón i Enrique Valero per donar-los el missatge de Cambó de que els ajudessin en la campanya autonomista també, donada la força de la CNT i que ell s’encarregaria de intercedir en algunes de les seves demandes sindicals. Simó Piera li respongué que si volien ajuda primer havien de desmantellar els Sometents armats antisindicalistes que la mateixa Lliga juntament amb els carlins estaven formant i que intercedissin per alliberar tant als líders sindicals de la CNT com als milers de vaguistes detinguts, molts dels quals detinguts a causa de la petició de la mateixa Lliga i de patrons afins a ella. Segons diu Simó Piera, Puig i Cadafalch els digué que veuria que podia fer, però no va fer res i no es va parlar més del tema. La campanya autonomista havia mort.
Simó Piera en les seves memòries també diu que era difícil que la CNT catalana donés suport a una campanya autonomista promoguda per alguns enemics dels obrers com la Lliga o els carlins, encara que reconeix que la majoria d’anarcosindicalistes catalans de l’època tenien un fort sentiment català i anticentralista i que a molts els sabia greu haver-se de reprimir les reivindicacions catalanes a causa de la greu repressió contra els obrers. Simó Piera afirma en cert to de crítica en les seves memòries, que la CNT catalana hagués hagut de trobar aquell gener i febrer de 1919 alguna fórmula per, tot i desmarcant-se de la Lliga i la patronal, expressar d’alguna manera una reivindicació anticentralista i favorable als drets històrics catalans, cosa que segons Piera hagués satisfet a molts cenetistes catalans.
Tornant a la vaga de la Canadenca, el 14 de març de 1919 el govern va nomenar a Carlos Montañés com a governador civil de Barcelona, donat que era un enginyer que havia treballat a la Canadenca i era un element conciliador i favorable al diàleg. Donada l’apagada general a Catalunya, sols solucionada en part i a estones per alguns militars que substituïen als obrers i que posà en escac al mateix govern central, finalment la direcció de la Canadenca, d’acord amb el govern central, va decidir acceptar les reivindicacions dels obrers amb les seves reunions amb la CNT catalana que tenia a Simó Piera com a principal interlocutor, referent als sous, horaris, no represàlies, readmissions, etc. El govern central es va comprometre per una altra banda a alliberar a tots els presos i a més a fixar la jornada laboral en 8 hores, no sols a Catalunya sinó a tot l’Estat Espanyol.
El 18 de març de 1919 Simó Piera lidera una reunió-míting al teatre Bosque de Gràcia en que es decideix tornar a la feina sota la condició de que s’alliberen tots els presos, tant els líders sindicals detinguts el més de gener durant l’estat d’excepció com els milers de detinguts durant la vaga, cosa que els havia promès el nou governador civil Carles Montañés.
L’endemà, el 19 de març de 1919, Salvador Seguí fou alliberat i el mateix dia en el famós míting a la plaça de les Arenes de Barcelona amb unes 50.000 persones entre dins i fora la plaça, segons diu Piera, en que tant Seguí com Piera van parlar íntegrament en català, es va decidir tornar a la feina momentàniament sota la condició de que abans del dia 24 de març fossin alliberats tots els presos sota amenaça de tornar a la vaga. També van parlar Paulino Díez en nom de la Confederació Regional del Treball de Catalunya, Rafael Gironès en nom dels tramviaires i Francisco Miranda, recentment alliberat que parlava en nom dels presos governatius alliberats.
No obstant això, a l’arribar el 24 de març de 1919, malgrat que la majoria dels milers de presos havien set alliberats, encara en quedaven una dotzena que els militars consideraven presos seus ja que eren dels obrers que havien set militaritzats. Això ho provocà el capità general de Catalunya Milans del Bosch bastant d’esquenes al govern central i amb el suport dels patrons més radicals a Catalunya, amb l’esperança que això provoqués una altra vaga general per llençar tota la seva repressió i acabar amb les conquestes de la CNT catalana.
Salvador Seguí, Simó Piera i altres intentaven convèncer als representants dels sindicats de no caure en la provocació i que la dotzena de presos acabarien sortint tard o d’hora ja que el mateix govern hi estava d’acord. Una part de sindicalistes i delegats radicalitzats però, animats per la victòria anterior van promoure una nova vaga general fins que no sortissin la dotzena escassa de presos que quedaven.
El 24 de març de 1919 per una votació de poc més del 50% triomfen els radicals i es torna a convocar una vaga, però aquest cop no sols a la Canadenca sinó una vaga general a tot Catalunya, tornava l’apagada general. El general Milans del Bosch torna a declarar l’estat de guerra i fa una espècie de mini cop d’estat a Catalunya sense seguir les directrius del president del govern el Conde de Romanones, torna a militaritzar i a empresonar a milers d’obrers, treu l’exèrcit al carrer amb nombroses tropes, moltes vingudes de fora de Catalunya a més de nombrosos Sometents armats sota la seva direcció formats principalment per membres de la Lliga Regionalista, carlins tant del sector jaumista com mellista i membres de la Unión Monárquica Nacional i amenaça públicament amb diversos comunicats amb una massacre. Tant els Sometents com l’exèrcit detenen a nombrosos sindicalistes.
La CNT catalana que havia aconseguit grans guanys en la vaga de la Canadenca feia uns pocs dies, rep una derrota i han de negociar una tornada al treball sense que s’alliberessin els presos i sense compromís de no aplicar represàlies en les empreses. El 3 d’abril de 1919 el president del govern el Conde de Romanones reacciona i per sorpresa decreta oficialment les 8 hores de treball tant per Catalunya com per tot l’Estat davant la contrarietat dels militars i dels patrons més radicals, per afavorir la finalització del conflicte.
El 4 d’abril la CNT catalana crida a la tornada a la feina, però a diferència d’abans no poden negociar els acomiadaments per represàlies ni la llibertat dels milers de presos que hi havia la majoria afiliats a la CNT que havien seguit la vaga general. Els més radicals havien caigut en la provocació i per una part va ser una derrota, però històricament és una victòria ja que van aconseguir definitivament les 8 hores de treball i no sols a Catalunya sinó que de rebot a tot l’Estat Espanyol.
No obstant això el sindicat de la Construcció liderat per Piera, no va acceptar alguns acomiadaments i va seguir convocant vagues al sector, però sols aconseguiren més acomiadaments i represàlies. La guerra entre la CNT catalana i la patronal estava servida, tots es consideraven per una banda guanyadors i per altra banda perdedors.
La gran força demostrada pels Sindicats Únics de la CNT catalana havia espantat a la patronal i aquests últims havien creat recentment la Federació Patronal a Barcelona, liderada per Felix Graupera, decidits a lluitar contra la CNT amb les armes si era precís. L’estat de guerra decretat pels militars a Catalunya durà uns mesos i alguns i els atemptats mutus entre pistolers patronals i cenetistes augmentaven a Barcelona.
Durant aquells mesos Salvador Seguí, Simó Piera, Angel Pestaña, Jospe Molins i Pere Foix entre altres, van fer gires arreu de l’Estat Espanyol bàsicament per explicar l’experiència de la vaga de la Canadenca i per convèncer-los de la força que tindrien els treballadors si la CNT creixia a tot l’Estat. La CNT catalana cercava el suport dels treballadors de la resta de l’Estat davant la forta repressió que patien. La sindicació a la CNT arreu de l’Estat sobre tot al País Valencià, Andalusia, Aragó, Castella o Astúries entre altres llocs augmentà significativament.
La Comissió Mixta
L’octubre de 1919 el govern a través del governador civil Julio Amado promociona una comissió mixta entre representants de la patronal i líders sindicals de la CNT a Barcelona per pacificar la situació. Salvador Seguí, Simó Piera, Josep Duch, Josep Molins, Saturnino Meca i Manuel Moyano entre altres formen part de la representació de la CNT. Tant el govern central com el governador civil de Barcelona Julio Amado, que era militar però un home conciliador i favorable al diàleg, van fer esforços perquè s’arribés a un acord.
Després de converses dificultoses, trencades a vegades per algun atemptat tant dels més radicals de la CNT com dels pistolers patronals, finalment el novembre de 1919 es signa un document en que les dues parts es posen d’acord tant en algunes reivindicacions laborals, com en readmetre acomiadats i solució ràpida d’alguns conflictes en curs cedint les dues parts algunes de les seves propostes. Segons diu Simó Piera, Salvador Seguí ja li havia dit que els representats de la patronal només s’havien reunit per ordres del govern, però que trencarien els acords tant aviat com poguessin. Tant els cenetistes més radicals com els patrons més radicals no estaven satisfets amb els acords.
Malgrat el document signat, tal i com havia previst Seguí, la patronal trenca ràpida i deliberadament el compromís pocs dies després i comença una sèrie de lock-outs, fan llistes negres i acomiaden a delegats sindicals per rebentar els acords, mentre alguns sindicats de la CNT convoquen també vagues amb reivindicacions que van més enllà dels acords. Torna la guerra social a Barcelona i els atemptats mutus.
Creació dels Sindicats Únics de la CNT a nivell estatal
El desembre de 1919 la CNT fa finalment un Congrés a nivell estatal a Madrid en que es decideix constituir-se en Sindicats Únics per sectors a tot l’estat, com ja havia fet la CNT catalana de manera unilateral un any i mig abans el 1918. També en aquest congrés es decidí que la CNT entrés en la III Internacional Comunista degut a l’entusiasme que havia provocat entre molts treballadors la recent revolució soviètica, malgrat les reticències d’alguns del sector més anarquista. Malgrat tot un grup de cenetistes van signar un manifest en aquest congrés en que deia que la finalitat de la CNT era el comunisme llibertari i Simó Piera va ser un dels que el van signar.
Després d’aquest congrés en que nombrosos sindicats gremials van entrar automàticament a la CNT, aquesta augmentà espectacularment el seu nombre d’afiliats a tot l’estat passant a tenir-ne uns 750.000, uns 450.000 dels quals sols a Catalunya. El govern i la patronal començaven a estar aterrits, sobre tot a Catalunya.
Creació dels sindicats lliures i la seva guerra amb els sindicats únics a catalunya
A la vegada el mateix més de desembre de 1919 es fundaven a Barcelona els Sindicats Lliures, inspirats principalment per grups de carlins catalans tant jaumistes com mellistes i també amb la participació de simpatitzants de la Lliga Regionalista de Catalunya.
Els Sindicats Lliures proposaven un sindicalisme que disfressat d’obrerisme tingués bones relacions amb la patronal i s’allunyés de la radicalitat de la CNT. La CNT llençava des de la seva premsa un avisos i amenaces als que s’afiliessin als Sindicats Lliures acusant-los de traïdors, sobre tot després de que els seus fundadors se sabés que estaven identificats amb el pistolerisme patronal anteriorment.
Durant tot el 1920 la guerra social augmentà i els lock-outs empresarials eren cada cop més freqüents així com els centenars d`atemptats a trets entre pistolers patronals dels Sindicats Lliures i anarcosindicalistes amb centenars de morts i ferits.
Salvador Seguí, el principal líder de la CNT, durant 1920 van patir dos atemptats, un el mes de gener i l’altre el mes d’octubre, els quals va rebutjar ell mateix amb la seva pistola. Malgrat que Seguí, home d’acció en el passat, insistia en no caure en provocacions armades, no li tremolava el pols si havia d’usar la pistola. Simó Piera en aquells moments estava en la línia de Seguí en aquest aspecte de no caure en provocacions armades, més endavant com veurem canviaria de posició.
Martínez Anido, governador civil de Barcelona, arriba la llei de fugues
Finalment el novembre de 1920 el president del govern Eduardo Dato veient que era impossible pacificar la situació va voler tornar a la línia dura i va proposar al general Severiano Martínez Anido com a governador civil de Barcelona en un intent d’acabar per la via ràpida amb la CNT catalana. Martínez Anido va posar com a condició carta blanca per la seva guerra bruta i Eduardo Dato va acceptar. Martínez Anido tenia el suport de la Patronal, els Sindicats Lliures, el Sometent, La Lliga Regionalista i totes les faccions carlines a Catalunya.
Per altra banda la CNT catalana, malgrat ser majoritàriament apolítica i anarcosindicalista, tenia el suport d’alguns partits que a més els proporcionaven advocats com el Partit Republicà Català, amb advocats com Francesc Layret, Lluís Companys i Joan Casanovas, de la independentista Federació Nacionalista Democràtica (FND) de Macià amb advocats com Ramón Aguiló, que ja el 1918 la CNT l’havia contractat per dur la seva acusació contra Bravo Portillo, un policia mafiós que formà una banda de pistolers de la patronal, i del Partido Radical Republicano de Lerroux amb advocats com Josep Ulled, Josep Puig d’Asper o Josep del Río.
El novembre de 1920 Martínez Anido, que feia poc que era governador civil de Barcelona, va iniciar la seva primera fase de repressió i fa empresonar als principals líders sindicals de la CNT catalana portant-los durant un any i mig al castell de la Mola a Maó entre els que hi havien Salvador Seguí, Martí Barrera, Francesc Arín, Daniel Rebull, Josep Reigé. Josep Soler, Josep Viadiu, Enrique Rueda i Ramon Recasens entre molts altres, així com l’advocat de la CNT i membre del PRC Lluís Companys.
Simó Piera es pogué amagar a temps i va evitar ser detingut. El mateix dia que anaven a ser traslladats els presos a Maó el 20 de novembre de 1920, un grup de sicaris dels Sindicats Lliures maten al líder del PRC i advocat de la CNT Francesc Layret. Poc després començaren les lleis de fugues.
El gener de 1921 les lleis de fugues, promocionades pel governador civil el general Severiano Martínez Anido i el cap de la policia de Barcelona el general Miquel Arlegui, es disparen morint dotzenes de cenetistes només el més de gener quan suposadament pretenien fugir després de ser detinguts. A més els pistolers patronals assassinaren a un gran nombre de cenetistes aquell gener de 1921. La guerra social era ja total i ja no existia el sindicalisme a Barcelona i voltants, sols les venjances i els tirotejos.
Amb Salvador Seguí a la presó, Ramón Archs i Serra s’havia convertit en secretari general de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT en la clandestinitat. Ramón Archs a més havia set sempre partidari de la lluita armada. Molts havien fugit i pràcticament només quedaven els disposats a lluitar amb les armes en la clandestinitat. Molts dels que quedaren i que no eren sindicalistes destacats foren pràcticament obligats amb intimidacions i amenaces d’acomiadament a afiliar-se als Sindicats Lliures. La CNT disminuí sensiblement el seu nombre d’afiliats i els Sindicats Lliures augmentaren fins arribar a tenir uns 100.000 afiliats a Catalunya.
En aquella situació Ramón Archs, Pere Vandellós i Simó Piera, des de la clandestinitat, van formar la cúpula de la defensa armada anarcosindicalista catalana.
Simó Piera, com Seguí contrari a caure en provocacions armades i malgrat que no era un pistoler com Ramón Archs i Pere Vandellós, encara que sempre duia pistola per defensar-se, no tenia altre remei ara el 1921 que ser uns dels que liderés la defensa armada si es quedava a Barcelona, com va fer.
Grups d’acció de la CNT catalana van matar el gener de 1921 a l’inspector de policia Antonio Espejo, un dels que aplicaven la llei de fugues, cosa que fou un cop impactant per les forces repressives. Els pistolers de la CNT catalana reaccionaven i els morts anaven caient a dotzenes per les dues bandes.
En plena guerra social sagnant el líder de la CRTC de la CNT Ramon Archs i Pere Vandellós es van plantejar que s’havia de colpejar a la part més alta ideant un pla per matar al president del govern espanyol Eduardo Dato. Van informar al seu company del comitè de defensa Simó Piera i aquest hi va estar d’acord. També van informar al secretari general de la CNT a nivell estatal Andreu Nin que els va donar el vistiplau. Ramon Archs se’n van encarregar de trobar als pistolers per matar al president Dato.
El 8 de març de 1921 els anarcosindicalistes catalans Pere Mateu i Cusidó, Ramón Casanellas i Lluch i Lluís Nicolau i Fort, que anaven acompanyats de Llúcia Fors, la dona d’aquest últim, duien a terme l’atemptat matant a trets a Madrid al president Eduardo Dato. L’atemptat va causar gran impacte tant a l’Estat Espanyol com a l’estranger. Martínez Anido va respondre a la manera militar i va augmentar encara més les lleis de fugues i la col·laboració amb els pistolers dels Sindicats Lliures.
A Barcelona i voltants mentre, amb la CNT il·legalitzada no hi havia cap activitat sindical, només hi havia atemptats per les dues bandes i lleis de fugues. Es podrien omplir centenars de pàgines dels atemptats de 1921 a Catalunya amb centenars de morts entre cenetistes, Sindicats Lliures, patrons i policies. Els grups d’acció augmentaven i molts que abans ni s’havien plantejat agafar la pistola s’incorporaven en massa als grups d’acció de la CNT catalana.
El 27 juny de 1921 després d’una delació d’uns infiltrats o venuts són localitzats dos dels caps dels grups armats de la CNT catalana Ramón Archs i Pere Vandellós, que són assassinats per la policia amb la llei de fugues. En caurien dotzenes més per aquest mètode.
Simó Piera, un també dels més buscats per ser assassinat i prou conegut ja que la seva foto havia sortit en diversos diaris i revistes arreu de les conversacions amb la patronal el 1919, es va amagar clandestinament en diversos llocs de Catalunya, sobre tot després d’haver-se lliurat de ser assassinat com els seus dos companys de la cúpula de defensa armada Ramón Archs i Pere Vandellós.
Alliberament dels líders de la CNT catalana i el Congrés de Saragossa
El febrer de 1922 davant la situació insostenible i interminable de guerra social el govern torna a canviar d’estratègia i ordena tornar a legalitzar la CNT i surten de la presó els líders sindicals que havien estat més d’un any empresonats, entre ells Salvador Seguí. Martínez Anido va proposar a Seguí fer un sindicat conjunt amb els Sindicats Lliures garantint-li independència i ser un instrument per les millores laborals, garantint així la pau social. Evidentment Seguí i la cúpula de la CNT catalana no es van deixar intimidar i s’hi van negar. La CNT es va tornar a il·legalitzar momentàniament.
El juny de 1922 es va fer un congrés de la CNT a nivell estatal, el primer després de l’alliberament de presos i líders cenetistes. Es va fer de forma encoberta de reunió de ram sindical a Saragossa ja que a Barcelona era impossible degut a la forta vigilància. En el congrés es va prendre l’acord de desplaçar de la direcció de la CNT tant al sector marxista encapçalat per Joaquim Maurin com al sector anarquista radical i antipolític encapçalat per Manuel Buenacasa i Joan Garcia i Oliver i es va nomenar a Salvador Seguí com a secretari general de la CNT a nivell estatal. Seguí era del sector anarcosindicalista apolític però no antipolític, o sigui que acceptava col·laborar amb altres forces d’esquerra encara que de manera independent. També es va acordar treure la CNT de la III Internacional Comunista.
Els del sector anarquista radical formaren a finals de 1922 un grup anomenat "Los Solidarios" liderat entre altres per Joan Garcia i Oliver i Buenaventura Durruti, havent aquest últim arribat recentment a Barcelona, com a alternativa a la direcció oficial de la CNT i que si bé estaven fora de a direcció de la CNT, als anys 30 tingueren gran influència en la CNT catalana.
Per altra banda els del sector marxista de la CNT liderats per Joaquim Maurin, consolidaven un corrent pròpia dins del sindicat que seria l’origen del marxisme català de diferències tendències que va créixer significativament als anys 30.
Durant aquest 1922 Simó Piera tenia la funció principal dins de la CNT de visitar als presos davant informes de maltractaments i es va passar mesos visitant presons tant de Catalunya com d’arreu de l’Estat. La seva presència i informes que feia públics van ajudar a apaivagar sensiblement la difícil situació d’alguns presos.
Al tornar de la gira per les presons Simó Piera va organitzar un míting al teatre Bosque al barri de Gràcia de Barcelona per informar de la situació dels presos en el que també hi assistiren representants de la CNT de tot l’estat. Simó Piera explica en les seves memòries que com feia sempre va parlar en català i un dels assistents va cridar, “parla en castellà!”, donat que hi havia alguns representants no catalans en el míting. Immediatament el delegat d’Astúries anomenat Martínez li va dir a Piera que seguís parlant en català sense cap problema, cosa que segons diu Piera ja pensava fer.
Simó Piera qualifica literalment a aquests tipus d’elements com el que va cridar que parlés en castellà com a ximple i d’un esperit mesquí amb una dosi espantosa de centralisme, en paraules literals en el seu llibre de memòries. Piera reconeix que desgraciadament dins de la CNT no tot eren flors i violes i per desgràcia també hi havien elements com aquests. Piera afirma que calia usar el català i transmetre als treballadors dels pobles germans els valors espirituals de la seva cultura, la catalana.
També diu Piera que els afiliats de la CNT catalana que venien de fora de Catalunya als anys 20 normalment aprenien a parlar català donat que la majoria de cenetistes a Catalunya eren catalans d’origen en un 82%, segons les estadístiques, i la majoria tenien inclús dificultats per parlar castellà, cosa que afavoria la integració al l'idioma català d’una gran part dels anarcosindicalistes vinguts de fora. Es curiós que aquest fet no estigui gaire mediatitzat per la historiografia en general de totes tendències.
Intent d’assassinat de Piera i destitució de Martínez Anido
El 23 d’octubre de 1922 Simó Piera, en el punt de mira de Martínez Anido i de la patronal des de feia anys, pateix un atemptat per part de pistolers dels Sindicats Lliures. Simó Piera que sempre estava atent i ja que esperava un atemptat, va poder fugir corrent al detectar als pistolers i va poder amagar-se en un portal evitant la pluja de bales que li llençaren. Els agressors van fugir i no el van anar a buscar ja que sabien que Simó Piera sempre anava armat. Poc després va aparèixer la guàrdia civil al sentir el tiroteig i enlloc de buscar als agressors el van detenir a ell.
A la comissaria al assabentar-se de que era Simó Piera el van deixar lliure al poc temps, cosa que el va fer sospitar. Piera sabia ja que des de feia un temps que la policia havia canviat les lleis de fugues pels atemptats dels sicaris patronals en connexió amb la policia poc després de ser alliberats els presos. Al sortir de la comissaria Simó Piera va detectar que el seguien dos homes i al poc temps va tenir la rapidesa i habilitat de pujar a un tramvia en marxa per fugir dels seus perseguidors. En un dia s’havia lliurat de dos intents d’assassinat.
El mateix dia i poques hores després d’intentar assassinar a Piera, aquest se n’assabenta de que 4 anarcosindicalistes i un policia havien mort en un tiroteig a Barcelona en un estrany intent d’atemptat contra Martínez Anido.
Resulta que a través d’un infiltrat de Martínez Anido anomenat Innocenci Feced, se n’havia assabentat que li volien fer un atemptat. Martínez Anido enlloc de detenir-los va fer que Feced els dirigís l’atemptat per fer-los caure en una trampa morint inicilment tres dels cenetistes, Rafael Climent, Josep Claramonte i Adolfo Bermejo. Un altre cenetista, Manuel Talens “el Valencianet”, va poder fugir ferit de bala en una cama matant abans al policia infiltrat Antonio Pellejero. Un altre cenetista Amalio Cerdeño, que havia fugit inicialment, va ser detingut poc després a casa seva després de la delació de Feced i va ser tirotejat al mig del carrer i el van donar per mort. Cerdeño però encara no era mort sinó ferit greu i a l’hospital va poder explicar al fiscal Diego Medina que el va anar a veure, l’afer de l’atemptat trampa de Martínez Anido amb els infiltrats poc abans de morir.
Assabentat el president del govern espanyol Sánchez Guerra del pla de Martínez Anido de l’atemptat trampa, va destituir a Martínez Anido a l’igual que el cap de la policia de Barcelona Miguel Arlegui.
Martínez Anido havia intentat en un dia fer la gran massacre d’anarcosindicalistes en la que s’hi volia incloure al mateix Simó Piera, que el mateix dia també havia rebut dos intents d’assassinat com he comentat abans.
Es reactiva espectacularment el pistolerisme i Salvador Seguí cau assassinat
Els primers mesos de 1923, malgrat la destitució de Martínez Anido mesos abans i els intents de pacificació del govern, els més radicals caps de la patronal i dels Sindicats Lliures volien pel seu compte iniciar una altre espiral de violència, donat que els feia més por l’efectivitat sindical liderada per Seguí que els grups d’acció i la guerra social. Es van començar a produir en poc temps una gran quantitat d’assassinats de líders sindicals de la CNT catalana.
Aquesta campanya va culminar amb l’assassinat de Salvador Seguí el 10 de març de 1923, que ja havia set avisat pels seus companys però que es negava a quedar-se a casa amagat. En el mateix atemptat va morir també el cenetista Francesc Comas “el Peronas”, que l’acompanyava. Simó Piera que era a prop i va sentir els trets, es va acostar trobant a Seguí mort i a Francesc Comas greument ferit. Quan hi van acudir els metges van dir que “el Peronas” no tenia cura i Simó Piera exaltat es va treure la pistola i va obligar als metges que evacuessin ràpidament al “Peronas” a l’hospital, com explica ell mateix en el seu llibre, encara que morí un dia després.
El funeral per Salvador Seguí i Francesc Comas va reunir a més de 200.000 persones a Barcelona amb la demostració de dol més gran que es recordava.
Joan Peiró va substituir a Salvador Seguí com a secretari general de la CNT i es va iniciar una espectacular campanya d’atemptats en venjança contra els Sindicats Lliures, el Sometents, patrons i policies causant dotzenes de baixes. El sentiment de venjança per la mort de Seguí va fer que nombrosos anarcosindicalistes que abans eren contraris a la acció armada participessin en aquestes venjances, inclús Joan Peiró, ara el secretari general a nivell estatal de la CNT, que com Seguí era partidari de no caure en provocacions armades, durant uns mesos va donar el seu vistiplau i participar en organitzar grups armats de venjança.
Després de l’assassinat de Salvador Seguí, Simó Piera, la seva ma dreta durant anys, era el pròxim objectiu ja que era el sindicalista més important que quedava i l’únic que va sobreviure a l’any 1921 d’aquella cúpula de la CNT que havia quedat a Barcelona amb Ramon Archs i Pere Vandellós per mantenir la CNT catalana en la clandestinitat i organitzar els grups de defensa que van colpejar també.
Piera que havia patit dos atemptats en un dia feia uns mesos, va decidir marxar uns mesos a València amb la seva família per recuperar forces després de tants anys d’estrès i perill ininterromput, sabent-se l’objectiu nº 1. Hi ha que recordar que molts dels altres elements tant dels grups d’acció com alguns que agafaren responsabilitats sindicals el 1923 no eren en aquells moments gaire coneguts ni se n’havia distribuït les fotos a la premsa com les que si s’havien publicat de Simó Piera.
Després d’uns pocs mesos quan la cosa es va anar agreujant a Barcelona Simó Piera no se’n va poder estar de tornar a Barcelona per seguir amb la lluita, però amb la mala sort que coincidí que el mateix dia que arribà es produí el cop d’Estat de Primo de Rivera a Barcelona.
Després de l’espectacular creixement dels atemptats dels grups d’acció de la CNT catalana i d’uns greus aldarulls separatistes protagonitzats per membres d’Estat Català liderats per Macià l’11 de setembre de 1923, dos dies després, el 13 de setembre de 1923, el general Primo de Rivera va fer el cop d’estat a Barcelona.
Simó Piera que acabava de tornar a Barcelona provinent de València va restar uns mesos clandestinament a Catalunya intentant ajudar a fer reeixir a la CNT, però la majoria de líders havien fugit o set detinguts, pel que fou un intent inútil.
Simó Piera visita Francesc Macià a l'exili després del cop d'estat
El 1924 Simó Piera tornà a creuar els Pirineus per tornar a l’exili i explica que a Perpinyà va contactar amb líders de diverses forces polítiques entre els que hi havia membres d’Estat Català els quals li van concertar una visita amb Francesc Macià, al qual va visitar a casa seva. Com recordarem Piera ja coneixia estretament a Macià pels fets de la vaga general de 1917. Macià li explicà a Piera les seves conspiracions contra la dictadura, cosa que a Piera en aquells moments li semblà una cosa irreal. Un fusell Remington que Macià tenia penjat a la paret li va portar a la memòria a Piera les armes que la CNT a través d’ell mateix havia rebut de Macià durant la vaga de 1917, segons explica ell mateix en el seu llibre. Poc després es demostrà que les conspiracions de Macià anaven de veritat.
Després de llençar algunes bombes a Barcelona el juny de 1925 un grup d’Estat Català clandestí a l’interior i que actuava de manera autònoma de Macià i que s’anomenava Bandera Negra, col•loca una potent bomba per on havia de passar el tren on anava el rei Alfons XIII a la zona del Garraf prop de Barcelona. La bomba però és descoberta per la guàrdia civil i els activistes d’Estat Català del complot són detinguts, entre els que hi havia Jaume Compte, Miquel Badia, Marcel·lí Perelló, Jaume Balius, Deogràcies Civit, Francesc Ferrer, Josep Garriga i Artur Cussó entre molts altres.
El 25 de maig de 1926 Simó Piera havia tornat a Catalunya per viure de manera semi clandestina, concretament a Sabadell, encara que era conscient que la policia ja estava avisada donat la gran quantitat de confidents que hi havia a Perpinyà.
L’octubre de 1926 Macià organitza un petit exercit armat d’uns 600 efectius per entrar per la frontera des de Prats de Molló per entrar a Catalunya i organitzar una rebel·lió contra Primo de Rivera. Membres de la CNT catalana de l’interior impressionats per la proposta de Macià, acorden amb ell que convocaran una vaga general quan entri per la frontera. De fet a part de membres d’Estat Català, nombrosos cenetistes catalans s’havien afegit a la columna de Macià. El net del famós revolucionari italià Garibaldi que s’havia afegit a les columnes de Macià el va acabar traint i les columnes foren aturades per les autoritats franceses abans de creuar la frontera les quals ja havien avisat a les autoritats espanyoles. Macià fou detingut per les autoritats franceses.
La gesta de Macià havia impressionat a una gran part dels treballadors catalans molts d’ells cenetistes i a la vegada molts s’apropaven també al catalanisme republicà de Companys, que portava anys defensant a anarcosindicalistes. També un bon nombre de cenetistes s’apropaven al marxisme català que liderava un dels ex secretaris generals de la CNT, Joaquim Maurin.
Aquest apropament de molts afiliats a la CNT a diverses forces polítiques d’esquerres va fer que el 1927 membres dels grups anarquistes més radicals a l’exili, inspirats per aquell grup anarquista radical “los Solidarios” fundat a finals de 1922 a Barcelona, any en que estaven fora de la direcció de la CNT, donessin les directrius al grups anarquistes clandestins de l’interior per fundar la Federación Anarquista Ibérica (FAI), per ser una guia per la CNT davant el que anomenaven desviacionisme polític de la majoria d’afiliats a la CNT, sobre tot la catalana.
Simó Piera s’acosta a Lluís Companys al Centre Federal de Sabadell
El 1927 Simó Piera, es feia soci del centre Federal de Sabadell a on també hi acudia Companys a on hi havia obrers de totes tendències fins i tot anarquistes per ser, segons explica ell, un bon lloc de contactes per parlar de tot i existia un clima de convivència. Allí Piera va fer bona amistat amb Companys que tenia com a segona residència Sabadell.
Piera havia evolucionat cap a la idea de que l’anarcosindicalisme havia de trencar el seu apoliticisme i unir-se a una gran força obrerista i catalanista i es sentia una mica apartat dels debats dins de la CNT i del de la FAI que no proposaven alinear-se amb un gran moviment catalanista d’esquerres.
Piera en les seves memòries afirma que va tenir llargues conversacions polítiques amb Companys recordant tots els anys de lluita i a on recordaren als seus dos mestres assassinats Salvador Seguí i Francesc Layret i parlaven del futur del catalanisme i l’obrerisme a Catalunya en que pensaven que necessitava un moviment polític.
Simó Piera durant la República
L’abril de 1931 després d’unes eleccions municipals en que guanyen els republicans, el rei Alfons XIII abdica i s’instaura la república a l’Estat Espanyol.
Els partits Estat Català de Macià i el PRC de Lluís Companys juntament amb altres sectors republicans catalanistes, s’havien unit un mes abans de les eleccions i fundaven Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) que va ser el partit més votat a Catalunya.
Una part important d’afiliats de la CNT catalana dels anys 20 entren a militar o a donar suport a ERC en les eleccions per la seva admiració a Macià i a Companys. Nombrosos ex destacats membres de la CNT havien entrat a formar part de la cúpula d’ERC, com Pere Foix, Martí i Barrera, Sebastià Clarà, Josep Grau i Jassans o Manuel Talens entre molts altres. A Joan Peiró, li oferiren posteriorment un càrrec a ERC que inicialment acceptà, però es va fer enrere i no li semblà adequat formar part d’un partit i ser un líder sindical a la vegada.
Simó Piera ingressà a ERC el 1931 encara que sense deixar d’estar afiliat a la CNT. Piera va ser dels que van ajudar a la idea de fundar ERC i un dels que volia impulsar que la CNT catalana, sense deixar de ser anarcosindicalista tingués com a guia no l’anarquisme radical, sinó un moviment polític popular, obrerista, d’esquerres i catalanista.
Es van formar també diversos partits marxistes la majoria fundats per antics importants dirigents i activistes de la CNT catalana com el Bloc Obrer i Camperol (BOC) de Joaquim Maurin, Esquerra Comunista d’Andreu Nin, ambdós dissidents de Moscou i ex secretaris generals de la CNT o el Partit Comunista de Catalunya (PCC) pro-soviètic i liderat per un dels principals pistolers de la CNT dels anys 20 Ramon Casanellas, un dels autors de la mort del president Eduardo Dato el 1921. També va sorgir el 1932 el l’Estat Català Partit Català Proletari (ECPCP) de Jaume Compte, una escissió marxista de l’Estat Català que ja estava integrat dins d’ERC.
El mapa marxista català culminava amb la Unió Socialista de Catalunya (USC), que era l’escissió de la Federació Catalana del PSOE, la qual quedà residual a Catalunya. La USC aconseguí bons resultats electorals.
El 1931 la CNT catalana que tenia uns 250.000 afiliats a Catalunya, la meitat que l’any 1920 però seguia sent el sindicat majoritari, havia canviat bastant les característiques dels seus afiliats. Un bon nombre eren una part dels d’antics cenetistes dels anys 20, altres molts joves radicals catalans recentment afiliats i una part important sortiren de entre 350.000 immigrants de la resta de l’estat que van venir a Catalunya durant la dictadura de Primo de Rivera. Als anys trenta ja hi havia un 35% de cenetistes a Catalunya que no eren d’origen català, no eren la majoria com a vegades s’ha dit, però si molts més que la CNT dels primers anys 20 en que els cenetistes que no eren originaris de Catalunya eren sols eren el 18%, una part important d’ells però valencians.
Dins de la CNT van haver-hi diverses divisions sobre tot entre els favorables a la línia de la FAI que propugnava la revolució anarquista immediata amb una cúpula dirigent liderada per Diego Abad de Santillan i Federica Montseny entre altres i una avantguarda revolucionària al carrer liderada principalment per Joan Garcia i Oliver i Buenaventura Durruti, enfrontats amb els cenetistes partidaris d’usar inicialment sols el sindicalisme fins que la majoria d’obrers estiguessin preparats per dur a terme la revolució si es donava el cas, tot i col·laborant amb les altres forces catalanes d’esquerres. Aquests últims estaven liderats per Joan Peiró i la major part dels líders de la vella guàrdia.
Tot això va portar a una divisió de la CNT que es va materialitzar el 1933 quedant per una banda la CNT-FAI i per altra banda la CNT d’Oposició també anomenats Trentistes, ja que inicialment 30 líders de la CNT havien signat un document en contra de la influència de la FAI en la CNT.
Simó Piera es va integrar en la CNT d’Oposició o Trentista de Peiró, encara que no va ser dels 30 veterans líders cenetistes que impulsats per Joan Peiró van signar el primer document de dissidència amb la FAI, segons diu ell en les seves memòries perquè estava de viatge i no va poder, però s’hi identificava plenament compartint la seva filiació a la CNT d’Oposició o Trentista i la seva militància a ERC.
Durant els primers anys de la República Simó Piera no treballava en cap empresa concreta ja que donada la seva fama de líder sindicalista en el passat, sobre tot per haver set el líder de la vaga de la Canadenca, cap patró del seu ram, el de la construcció, el volia contractar pel que havia de treballar normalment per seu compte.
Simó Piera, que el 1933 tenia 41 anys, va entrar en el consell executiu d’ERC i feia bàsicament d’assessor del govern d’ERC per assumptes sindicals. Tant Francesc Macià abans de la seva mort a finals de 1933 com Martí Barrera, el Conseller de Treball de la Generalitat i també ex líder de la CNT, el citaven contínuament per demanar-li assessorament en qüestions obreres, segons explica ell mateix. Malgrat tot Piera no es veia a ell mateix com a polític de primera línia i no va voler acceptar càrrecs més importants, ja que sempre tenia els ulls posats en el sindicalisme.
Simó Piera, que havia set el sindicalista més important de la CNT dels anys 20 després de Salvador Seguí, tampoc va voler als anys 30 estar en cap càrrec de representació important dins de la CNT d’Oposició i va preferir treballar des de la segona fila, això si sense deixar d’assessorar i tenint les seves opinions gran influència.
Simó Piera replicava a la FAI dient que aquests no eren més revolucionaris que els Trentistes als que ells anomenaven revisionistes o reformistes, però es distingien d’aquests pel rebuig a tot compromís tàctic i d’aliances amb altres formacions polítiques i eren uns predicadors de l’anarquisme apolític, messiànic i sectari. També deia que moltes de les revoltes anarquistes no obeïen a cap pla, dutes a terme per minories sense formació sòlida i que desacreditaven les reivindicacions autèntiques de l’anarcosindicalisme, que n’hi havia moltes. També criticava fortament a alguns líders de la CNT-FAI, alguns vinguts de fora de Catalunya, de no tenir cap respecte per la trepitjada identitat nacional de Catalunya.
De totes maneres Simó Piera també era bastant crític amb el caciquisme patronal que encara es mantenia en bona part durant la República i recolzava la fermesa de les vagues obreres en diverses empreses o rams, en la que la CNT Trentista també hi participava de manera molt activa. Quan alguns ex companys seus, ara a la CNT-FAI, van rebre fortes repressions i violència per part dels Guàrdies d’Assalt, va protestar enèrgicament també davant del mateix govern del seu partit ERC, malgrat que havien protagonitzat unes revoltes anarquistes minoritàries criticades per ell mateix.
Durant els fets del 6 d’octubre de 1934 Simó Piera va recolzar que la CNT Trentista, dissident de la FAI, s’unís a les forces marxistes catalanes dins de l’Aliança Obrera (AO) per recolzar la rebel·lió. L’AO va combatre pel seu compte per defensar l’Estat Català, ja que no van rebre armes ni suport logístic de la Generalitat, contra els militars pels carrers juntament amb els Escamots que si estaven armats per la Generalitat i sota les seves ordres. Els combats a Catalunya acabaren amb 80 morts en dos dies.
Simó Piera que era a la vegada de la CNT Trentista i també d’ERC, es trobava en una situació d’estar entremig com a militant de dos forces amb estratègies diferents el 6 d’octubre de 1934. No obstant això, segons va dir ell mateix aquesta col·laboració entre un sector de l’anarcosindicalisme català i les altres forces marxistes dins de l’AO era el camí a seguir per aconseguir grans objectius i demostrava que era possible una unitat de les forces obreristes.
Com se sap aquella revolta acabà amb la rendició tant de les forces rebels a Catalunya com a la resta de l’estat que havien convocat una vaga contra el govern ultradretà del Partido Radical de Lerroux que governava juntament amb la CEDA, sent detinguts dotzenes de milers de militants d’esquerra i obreristes a tot l’estat.
Un cop passada la repressió pels fets d’octubre de 1934 després de guanyar el Front Popular les eleccions el febrer de 1936, la CNT-FAI acorda tornar a unir-se amb els dissidents de la CNT d’Oposició de Peiró. Després d’aquella unió la CNT tenia uns 175.000 afiliats a Catalunya, dels aproximadament 550.000 a tot l’estat. La CNT catalana, malgrat que era la “Regional” que tenia més afiliats, ja no era la que en tenia més en el conjunt total com als anys 20 en que el 80% d’afiliats a la CNT de tot l’estat eren de Catalunya.
Momentàniament semblava que la CNT catalana tornava a agafar una línia de més col·laboració amb les altres forces d’esquerra. Però al començar la guerra el 19 de juliol de 1936 quan els militars feixistes van intentar fer un cop d’estat, tornà a radicalitzar la seva posició al aconseguir sobtadament un gran nombre d’armes i augmentar sobtadament el seu nombre d’afiliats.
Simó Piera durant la Guerra de 1936
Simó Piera que al començar la guerra tenia 44 anys i tenia el seu fill al front, es mantingué al marge de càrrecs polítics i sindicals però fent a moltes vegades de pont entre les relacions entre ERC i la CNT, ja que militava en ambdós.
Durant els primers mesos de guerra Simó Piera criticava el fet de que la CNT estava desbordada per la improvisació de la FAI. Segons Piera, els afiliats a la CNT no estaven preparats per fer-se càrrec de tot i se’n recordà de l’escola de Seguí, gradual, sòlida, intel·ligent i catalana, segons les seves pròpies paraules en el seu llibre.
Piera com a doble militant d’ERC i de la CNT, era dels que impulsaven i aconsellaven a les dues organitzacions que totes les forces obreristes formessin un govern conjunt dins de la Generalitat, enlloc d’haver-hi per separat el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya (CMAC), que era el poder real dominat principalment per la CNT-FAI i el govern de la Generalitat governat per ERC però sense cap poder real.
Finalment a principis d’octubre de 1936 totes les forces catalanes van acordar dissoldre el CMAC i entrar tots en el govern de la Generalitat inclosa la CNT i els dos partits marxistes que s’havien format feia poc, el PSUC que era pro-soviètic i el POUM que era dissident de Moscou. Segons Piera era una bona notícia però s’havia tardat massa a fer-ho.
Simó Piera també critica en el seu llibre el poc control de la CNT sobre alguns dels seus afiliats, alguns afiliats d’última hora, sobre tot durant els primers dos mesos de guerra i també en moltes ocasions posteriorment a la formació del govern conjunt de la Generalitat, que causaren alguns assassinats en la rereguarda que desprestigiaren a la CNT. També afirma però, que a part de ser alguns membres incontrolats de la CNT qui causaren aquests actes, també membres d’altres forces d’esquerra en van fer alguns i dels que no se’n parla tant.
Per altra banda també va veure com molt negatiu que finalment el bàndol republicà acabés dominat per la influència de Stalin i de Moscou. Afirma que Stalin des de la URSS va acabar promocionant el poder absolut de Negrín, del sector pro-soviètic del PSOE, home que és recordat com un enemic de Catalunya per haver acabat amb el poder de la Generalitat de Catalunya en plena guerra després dels fets de maig de 1937, en uns moments en que Catalunya a través del Consell de la Generalitat havia set pràcticament independent fins llavors i amb exèrcit propi. També afirma que la URSS es movia principalment pel negoci, ja que basava molt la seva ajuda en vendre armes al bàndol republicà.
També afirma que malgrat les seves crítiques a la improvisació inicial de la CNT-FAI al començar la guerra a Catalunya, aquella revolució i col·lectivitzacions que en gran part eren consensuades per tothom, també tenen de positiu que van ser una experiència única digna d’estudi per futures generacions per treure conclusions d’aquella experiència per evitant errors poder estudiar com fer una futura revolució.
A l’exili
El 1939, quan les forces franquistes ajudades per les potents aviacions dels nazis alemanys i dels feixistes italians van finalment ocupar Catalunya, Simó Piera creuà la frontera francesa i va acabar anant a viure a Veneçuela a on va ser el president del Centre Català de Caracas i va sempre estar atent als avenços del sindicalisme i als esdeveniments polítics referents a Catalunya, tant a l’interior com a l’exili. Va morir el 1977 uns anys després d’haver retornat a Catalunya.
Piera en les últimes notes del seu llibre diu que el sindicalisme revolucionari no ha de ser apolític, ja que l’anarcosindicalisme com a revolució social no es un concepte en si apolític i diu que cal desterrar aquesta paraula del vocabulari anarcosindicalista. També afirma en el seu llibre que reivindica aquell anarcosindicalisme català dels anys 20, del que adequant-se als nous temps, diu que pot ser una inspiració pel sindicalisme del futur.
Apunt final
Aquest ha set un petit repàs a la vida de Simó Piera, un dels sindicalistes més importants que ha tingut el moviment obrer a Catalunya en la seva història. Havent set la ma dreta de Salvador Seguí, un dels principals caps que van fer créixer de l’anarcosindicalisme català als anys 10 i 20, el principal líder de la tant important i mitificada vaga de la Canadenca del 1919 i impulsor de que el sindicalisme combatiu i independent necessitava un moviment polític que inclogués les reivindicacions nacionals de Catalunya, mereix ser conegut i reconegut i tenir un lloc cabdal en la memòria de la història del moviment obrer català.
Si algú vol llegir de primera ma la seva autobiografia i opinions, ho pot trobar en el seu llibre de memòries “Records i experiències d’un dirigent de la CNT”, disponible a la Biblioteca Nacional de Catalunya.
