Aquests dies estic rebent moltes trucades d’amics bascs. Estan ben encuriosits amb el procés Català, potser perquè la seva cosmovisió ha canviat radicalment en trenta anys i, per postres, el seu lehedakari ja ha verbalitzat unes quantes vegades com estan de lluny els interessos d’ambdues nacions, nosaltres, en conflicte amb Espanya, i Euskadi, en col·laboració amb Madrid per interessos comuns. El mateix Iñigo Urkullu ha estat fent darrerament apologia de la Constitució Espanyola com a base de l’autogovern basc. Els meus amics són crítics amb el lehendakari però em fa molta ràbia la conclusió pessimista que m’etziben, a manera de conclusió, després de totes els converses que tenim: “...els Catalans esteu fent exactament el mateix que Ibarretxe, hauríeu de saber que és una via tancada i, atès que les revolucions a la soviètica ja no són possibles, acabareu com nosaltres, construint la nació des de dins, esteu segurs que val la pena i no us acabarà frustrant i desmobilitzant?...”.
Trenta anys enrere, tot semblava distint perquè l’independentisme Basc d’arrel “guerrillera tercermundista” era ampli i organitzat, mentre que el Català era residual. Recordo moltes converses a Euskadi, tant amb gent de dretes com d’esquerres, que sempre acabaven explicitant la mateixa percepció, per part d’ells, de tenir la independència a tocar dels dits. Els arguments independentistes podien tenir justificacions comunistes o ètniques, però sempre sorgia una explicació sentimental i una idea de “cultura diferenciada” que ells mateixos trobaven a faltar amb nosaltres, raó per la qual ens veien a punt de l’assimilació Espanyola. Una vegada, en una animada conversa en mig de l’Aste Nagusia, la Festa Gran de Bilbo, en presència d’amics de la Union do Povo Galego, vaig haver d’escoltar la bajanada de que tant Bascs com Gallecs ho tenien molt més fàcil que els Catalans. Des del punt de vista dels meus amics Euskalduns, el procés d’espanyolització dels Catalans avançava molt ràpid “degut a l’abast de la vida urbana que impedia la continuació de les tradicions rurals (suposada essència de la Catalanitat), impedint així l’assimilació dels immigrants d’origen espanyol”.
Tanmateix, els Catalans no sabíem comparar-nos als companys bascs a un nivell tan ètnic. Mentre els amics comunistes Abertzales ens explicaven com s’havien fet independentistes després d’haver après la llengua euskera, nosaltres argumentàvem d’entrada, com a detonant de la consciència independentista, la resistència a l’explotació que sofríem per part d’Espanya, i després l’ús de l’idioma Català com a eina de cohesió. A l’hora de fer previsió de futur, els Catalans no fèiem tan cas a la realitat organitzativa del moment, i tendíem a un cert determinisme economista: “Euskadi no requereix la independència per sobreviure i nosaltres sí”. La resposta dels amics bascs era que, mancats de cohesió nacional, les revoltes econòmiques a Barcelona i València acabarien fent-se en clau Espanyola i s’allunyarien de l’independentisme. Les nostres mancances organitzatives, especialment a nivell sindical, semblaven donar-los la raó.
Una vegada van reptar-me demanant-me indicadors amb els quals poder rebatre aquest futur tan pessimista que ells preveien pels Països Catalans. Reconec que vaig ser més metafísic que no pas materialista, però els vaig etzibar una cosa que ells m’havien criticat anteriorment: la commemoració de la derrota. Els vaig explicar que si una cosa tenia tatuada a foc la societat Catalans és “la necessitat de no oblidar que ens manca la revenja, que estem com estem per haver estat derrotats per la força de les armes, que tenim un alliberament pendent, i que en això coincidim tots els Catalans”, tant al Nord (7 de novembre de 1659), al Centre (11 de setembre de 1714), al Sud (25 d’abril de 1705), i a l’Est (2 de juliol de 1715). Vaig acabar dient: “Quan serem independents segurament la Diada Nacional Catalana serà el Dia que ens haurem Independitzat, o potser Sant Jordi o Sant Joan, o qualsevol altre. Ja no serà l’onze de setembre. Però mentrestant, digueu-me què commemoreu i us diré si trigareu només dècades com els Catalans o qui sap si més temps, com vosaltres”. La meva resposta fatxenda, en mig de la festa, en un ambient de camaraderia i solidaritat, feu riure. Aquest tema va durar el suficient com per analitzar les Diades Nacionals de molts pobles en lluita. Després vindria més riure, més debat i més lluita. Els vaig intentar convèncer que al final el principal motor de la lluita d’alliberament “sempre és l’economia”, però de vegades, encara que l’alienació impedeix que el poble no s’adoni de com és explotat, el “truc català del dia que recordem l’alliberament pendent” és més poderós que algunes característiques ètniques, no necessàriament determinants per avançar ràpidament vers la independència.
