Fa poc vaig prendre una decisió: vaig treure de la meua vida a un amic per masclista. Em preocupa la tolerància amb gent que es dedica a difondre suposats estudis sobre l'alt percentatge d'homes maltractats (he arribat a llegir 8 de cada 10 homes ) o la manipulació femenina (com si fórem les creadores d'una nova malaltia mental).
No accepte ni pense tolerar tot això, no seré còmplice d'un masclisme que pot ressorgir fortament.
En temps de crisi l'odi augmenta i s'acarnissa amb els col•lectius vulnerables. Malauradament, les dones som un d'aquests col•lectius i malauradament és fàcil percebre aquesta càrrega contra nosaltres (ja hi ha una feminització de la pobresa).
Repetisc: no ho vaig a tolerar, com no pense tolerar que cap persona m’intente ficar al cap idees xenòfobes o homòfobes. Em nego. Encara que els comentaris es disfressen d'opinions diferents, d'idees, de suposades reflexions sense maldat, no me les vaig a menjar.
No vaig a creure que el problema econòmic és culpa de les persones immigrants (si no hi hagueren tantes de negres tindria feina! Si no hi hagueren tantes de mores els ajuts serien per a mi! Si és que a sobre vénen a atracar! Que s'apanyen en els seus països!). Ni que la societat necessite una moral més recta i acabar amb suposades onades de perversió imposada pels col•lectius de gais, lesbianes, transsexuals i bisexuals, que s'atreveixen a voler els mateixos drets que la gent heterosexual (però que s'han pensat? ara resulta, que volen ser més que nosaltres! Tenen un dia! I es besen pel carrer! Els heteros estàvem primer! Els poderosos ! Els procreadors!).
Siguem persones més llestes més fortes, més intel•ligents que tot això: és mentida.
Vosaltres direu que la societat no és ni xenòfoba ni homòfoba. Per favor, Carme, i res de masclista! Veus coses on no n’hi ha! Bé, les coses s'han suavitzat, no són el que eren, però crec que només superficialment.
La nostra educació ha estat tan pèssima que ni tan sols s’ha treballat decentment per construir unes ments més lliures i obertes i seguim tenint un munt d'idees arcaiques que podrien correspondre als nostres avis i àvies, o als pares i mares dels nostres avis i àvies. Busca en la teua memòria converses amb gent amiga, coneguda, veïnatge… I pensa. Segur que has palpat el masclisme, l'homofòbia o la xenofòbia. I no cal tenir seixanta anys, tinc 27 i puc posar diversos exemples.
"Aquesta tia exagera", pensareu. Bé, ací, casos reals de vides reals. Viscuts i / o reproduïts per gent jove. De la trentena. Passen i vegen, masclisme en estat pur:
- Les nostres mares.
Ens han dit: "no sigues golfa" , "no et comportes com un xicot", "ets poc femenina", "fes les faenes de la casa, els teus germans no les han de fer, són els homes", "que treballador és el teu germà, pobret, com matina, quantes hores fa a la fàbrica", i mai han dit quant d’esforç fas tu mantenint diversos treballs i estudiant i ajudant en coses de la casa, perquè és el que s'espera de tu, perquè ets dona, i no et queixes, i ho fas i no et vindran a dir "felicitats". "Serveix el teu pare el primer i les millors racions", "cap home et suportarà". Segur que moltes de vosaltres reconeixeu aquestes frases. És cert que les nostres mares han fet esforços per adaptar-se, i han contrarestat això amb "filla, si no et cases, no és la fi", "sinó trobes una parella que vulgues i et tracte bé , millor estar sola", "tant de bo haguera estat jo tan independent com tu", "doncs sí , que les xiques s'ho passin bé, això que porten per davant, que nosaltres hem estat molt ximples". Elles ho van fer el millor que van poder. Però, ací estan part de les seues idees, masclistes com la seua educació, com gran part de l'educació que hem rebut durant dècades.
- Homes joves que a les discoteques decideixen que et poden tocar sense previ avís.
Sense que els hages donat permís per això, sense que siga un coqueteig recíproc, has d'acceptar que et pressionen contra ells com si fóra amabilitat, que intenten refregar el seu membre contra tu com a afalacs, que facen gests obscens mentre estàs girada, que els quan intentes dir que et respecten, et diguen grassa, reprimida, imbècil, puta, o fins i tot que demanen perdó a les nostres parelles, als homes, però no a nosaltres, perquè a nosaltres no se'ns demana perdó, som propietat del xic, pel que sembla (i pobres aquestes xiques que criden l' atenció per un bonic físic. A sobre si tenen dos dits de front, se senten incòmodes i ho diuen, els diuen cregudes, estúpides, que s’hauran pensat? Si estan bones! Són de domini públic!). Sé que aquest comportament no és propi de la majoria, no generalitze, no vull donar una imatge pobra dels homes, però el fet que aquestes coses es donen més d'homes cap a dones que a l'inrevés no és quelcom fortuït, és masclisme, una adaptació del clàssic comentari "totes putes menys ma mare".
- Amic té núvia, una núvia bastant bonica. Amic decideix exhibir-la com un trofeu.
No només actua humiliant (perquè no, no és afalagador, és bastant denigrant) publicant als quatre vents "que aquest cos, ÉS SEU", sinó que decideix presumir davant la resta d'amics i amigues, perquè té per a ell aquest físic tan anhelat socialment, aquest cànon que marca l'èxit que ha tingut com a home. "La meua xica és la dona més guapa d'aquest grup", "la meva novia té les millors mamelles d'aquest grup" i un llarg etcètera que sobre el trofeu del cos d'ella, com si ella no fos res més, com si la resta d'amigues no fórem res més, perquè no som tan boniques (que això ho dirà ell, per cert), com si ell fos millor persona, millor home per tenir-la al costat, però no en un sentit emocional, intel•lectual, no, sinó per lluir (i després de "exposar", fins i tot va i l’intenta "ocultar" perquè ningú la mire, ningú li diga res, ningú li la furte).
- Dones joves que opinen que totes som molt putes.
Que escolta, per a mi les putes (com a professió) són respectables, però que em diguen puta despectivament, doncs no em fa cap il•lusió. Per què som putes? Perquè decidim sobre els nostres cos i la nostra sexualitat? Quan et converteixes en puta? L'home és un putaner en el moment que paga per anar-se'n amb professionals del sexe (dones), però nosaltres som putes d'arrel, ja està. En ambdós casos, som les culpables de l'ús d'aquest adjectiu. Dones joves que pensen que són lliures encara reprodueixen unes formes molt donades al masclisme: crítiques als seus companys sexuals, homes menys atractius, converses constants sobre temes sexuals d'una manera molt denigrant... No, no sou modernes, ni feministes, ni esteu reivindicant res, ni canviant les coses. Esteu agafant el motlle masculí creat durant anys, un motlle masclista, i us esteu ficant en ell.
- Amiga, entrevista de treball: Tens parella? Des de quan? Quins plans de futur teniu? Conviviu? Us casareu? Quan? Vas a ser mare?
I depenent de les respostes, la contracten amb una durada o amb altra. Aquesta és la conciliació entre vida familiar i laboral de la qual venim presumint? Les persones no deixen de ser bones treballadores perquè tinguen fills i filles. Les que són tractades amb la dignitat que mereixen (inclòs el dret a demanar temps per exercir de mare o pare) són molt més eficients al seu treball que les explotades i humiliades sistemàticament. Al contrari del que ens han venut, no és gens productiu maltractar la gent, no és rendible ni per a l'empresa, ni per a les persones treballadores. D'altra banda, les dones rebem dos missatges molt contradictoris al llarg de la nostra vida: has de ser treballadora però també mare (per generar més mà d'obra i consolidar el futur de diverses empreses durant dècades). Sovint les dones treballadores ho passen malament, perquè s’han d'adaptar al ritme que el capitalisme ens ha venut com a "normal" i, alhora, ser bones dins de la llar. Elles senten que no arriben a la faena, pensen que ja no rendeixen, que són més maldestres, i que tampoc ho fan a casa, perquè quan tenen temps se senten tan esgotades que només volen descansar. El sentiment de culpa i abandonament és tal que pensen que són males mares. I no ho són. Al contrari del que es pensa, i de tots aquests empresaris i gent de bé, tertulians i companyia, que diuen que treballem poc i malament i que hauríem de treballar com xinesos, el problema no són les hores, les baixes per maternitat o malaltia, etc., és la mala gestió de les jornades laborals el que falla.
- Nosaltres les dones, la regla i el treball.
Sí, tenim la menstruació. I fa mal. I tenim canvis hormonals. Tant és així que el percentatge més alt de suïcidis (o intents) entre les dones és en la setmana prèvia a que els vinga la menstruació (por suposat, aquestes dones tenen altres factors de pes per a arribar a aquests límits, senzillament és un apunt per a que entengueu tant de canvi). Encara i tot, ens prenem la nostra medicació i anem a estudiar i treballar como qui més. Val, de vegades el dolor ens pot. Però no ens convertim en éssers poc productius. Fins i tot en el supòsit d’haver de demanar un dia, compensem amb escreix aquesta falta. No us creieu el us diga el mateix empresari o empresària que us critica quan reclameu que us paguen les vostres hores extres, i que us mira rar si li dieu que ja està be, que entre entrar abans i eixir més tard els estàs regalant hores. La persona que fomenta que competeixes amb els teus companys i companyes per a que no haja unitat i no us poseu d’acord en allò realment important, etc, etc. D’altra banda, moltes dones han de faltar al seu treball en eixos dies del mes por pura prescripció mèdica. Ho passen tan mal, perden tanta sang i els dolors son tan terribles, que no es poden ni moure. Per què us conte tot açò? Perquè també he sentit la meravellosa frase de: "És millor no contractar tantes dones perquè tenen la regla i són mares (al fil d’allò d’abans)". És a dir, se’ns pretén marginar fins i tot per la nostra condició biològica.
- Atacs sexuals.
Quantes de nosaltres hem viscut experiències on ens han tocat sense permís? Quantes, després de demanar ajuda, hem sentit com a resposta "serà un malalt , oblida't"? No sé a vosaltres, però a mi la passivitat aquesta em posa malalta. Sé que la gent ho fa ens vol tranquil•litzar, però normalitzar qualsevol cosa em sembla com a mínim perillós, després passa el que passa, que poses l'informatiu i tot et sap a poc i et menges les llenties amb cossos desmembrats pel mig. En un altre punt he parlat d'aquests atacs de xics en discoteques, ací parle d'atacs en llocs públics per part d'homes de qualsevol edat. Vegeu: refregades al bus, dins d’una botiga, persecucions en qualsevol lloc perquè el senyor ha decidit que amb qualsevol pretext t’ha de tocar... A mi, un xic m’ha arribà a acorralar al pati de la meua escala, amb un considerable olor a alcohol es va prendre la llibertat de tocar-me que no li havia donat. No hauríem de ser permissius i permissives amb això. Ni normalitzar allò que és poc o gens normal. No és normal que algú decidisca que els seus genitals s’han de refregar amb tu a dins d’una botiga. No és normal que et perseguisquen per la ciutat fent-te por. No és normal que t’acorralen al vostre pati. No ho és. És assetjament. I aquest assetjament, el vivim particularment les dones. No és divertit , ni simpàtic. I quan ho contem estaria bé rebre un tracte empàtic en lloc d'un "però tu li parlares?" (per insinuar que li vas donar peu) o "no exageres, tampoc és per a tant".
- Si no ets mare, ni t'ho planteges, ets egoista i voreges allò antinatural.
Crec que la maternitat ha de ser bonica, dur un ésser a dins ha de ser una sensació inexplicable (ens deixem la part d'estries, nàusees, peus inflats, que aquest ésser creixerà i tal...), però també crec que cada persona té dret a decidir, segons el seu propi criteri, la seua pròpia experiència vital si vol procrear o no. Em qüestione aquest suposat instint de les dones per ser mares i em pregunte si no és més aviat una construcció social. En qualsevol cas, encara suposant que tenim un instint de mares, també tenim un cervell i una capacitat de decisió, per què hauríem de respondre a eixe instint sense més? No ens converteix en males persones, ni males dones. Imposar la maternitat com a únic objectiu vital de les dones és d'un masclisme prou important. El clàssic "la dona es dedica a la faena i a la criança".
- Feminacisme.
Aquest terme el va crear un feixista per criticar les feministes. Molta gent fa servir aquest terme per parlar de feministes radicals que odien als homes. Bé, no hi ha cap corrent d’aquest tipus, però en qualsevol cas seria hembrisme (equival al masclisme). El feminisme no té res a veure amb això, i molt menys amb la paraula "nazi". Barrejar una paraula com feminisme, amb un clar component de llibertat, amb la paraula nazi, que ja sabem de què va, és un insult en tota regla. Durant la meua vida m'han dit feminazi en repetides ocasions per intentar expressar les idees que he redactat en aquest text. No sé si qui està llegint això veu en les meues paraules odi cap als homes, una mica de prepotència, però crec que res més lluny de la realitat. Les vegades que he intentat reflexionar sobre el feminisme i sobre les coses que he experimentat, el que solc trobar al pas és: "això no és masclisme, és que ets molt sensible", "això no és per a tant, és que hi ha homes ximples" (insistesc, sí, i també són mal educats, sí, i masclistes, i si no ho són, almenys reprodueixen conductes masclistes). I que voleu que us diga, em sembla de nou una permissivitat prou lamentable. I no per res, però amb la permissivitat no hem arribat a cap costat.
- Tots els suposats beneficis que la llei ens ha donat.
Molta gent argumenta que se'ns està afavorint enormement pel simple fet de ser dones. Supose que parlem d'una Llei de Violència de Gènere que respon a una xacra social. No sé si us heu adonat, però cada dos per tres, un home mata la seua parella. No diem que els homes siguen assassins, només diem que hi ha un corrent de masclisme malaltís que porta a creure que aquesta persona és teua si o si, i que o amb mi o amb ningú. Crec que la llei és necessària, sí , crec que la llei té moltes llacunes, també. Una cosa no treu l'altra. Pel que fa a La Llei de Paritat, només s'aplica a nivell electoral, això en primer lloc. En segon lloc, a aquest tipus de mesures se'ls diu discriminació positiva, aplicades quan una societat està en procés de canvi, per ajudar o beneficiar sectors de la població que de moment han estat discriminats. La idea és que aquestes mesures acabin sent obsoletes perquè la pròpia societat acaba acceptant com a normal tractar la gent equitativament. Crec que això és la panacea? No, no ho crec. De fet crec que solen ser mesures superficials, pegats. Ara bé, no crec que calga esclafar les dones i novament acarnissar-se contra nosaltres dient frases com: " Si volen ser tractades igual que es guanyen el lloc" . Atacant així no fem res. Cal crítica, d'acord, però no podem generar noves reticències per qüestió de gènere quan el que es pretén és que les distàncies s'escurcen. Critica les lleis, les mesures, perfecte, però no a nosaltres, que un poc més i ens agrada el de victimisme per a aixafar els homes. Som les vostres companyes, no les vostres enemigues.
A tots els que llegiu això, especialment a vosaltres homes: sé que la majoria no aproveu aquests comportaments, sé que la majoria sou raonables i sensibles amb els comportaments que denigren altres. Però moltes vegades, sense voler, a través d'aquesta permissivitat, aquesta tolerància i passivitat que comente, som còmplices d'idees masclistes, és més, les estem aprovant. No hi ha res de divertit ni tolerable en el que explique. Quan les dones us demanem suport, us ho demanem per eradicar aquest tipus de comportaments que, com he dit, podrien ressorgir més en aquests temps on el les desigualtats econòmiques ens separen (en lloc d'unir-nos totes les persones treballadores per igual). I no us ho demanem d'una manera paternalista, ni perquè ens digueu "ea ea" , sinó perquè busquem el suport dels nostres iguals. Quan no veieu tot això, esteu negant a les vostres mares, les vostres germanes i les vostres parelles, esteu negant tota una història de masclisme i patriarcat. No és que a nosaltres ens agradi anar de víctimes, però no podem mirar a una altra banda i negar la major.
