Si escric que les catalanes i els catalans ens trobem en l’actualitat fent una veritable revolució, a més d’un se li escaparà potser una mitja rialla d’escepticisme. Però de vegades riure del que no s’entén fa ser encara més ignorant. A la meva manera de veure aquesta denominació no hauria de ser una cosa de riure perquè reposa en arguments sòlids i en experiències compartides per milers de persones.
Són molts els qui han qualificat d’aquesta manera l’agitació que travessa el nostre país (tant el Principat com també el conjunt dels Països Catalans). Només cal cercar-ho a la Xarxa per a copsar l’abast de les anàlisis i valoracions que s’han fet en aquest sentit sobre el fenomen social i polític que sacseja la nostra societat.
Una revolució [1*] es produeix per un canvi profund en la consciència i el sentiment de sectors amplis d’una societat. I és això el que està passant al nostre país: la independència és sentida per sectors socials importants de la població catalana com la solució possible a una situació injusta en molts aspectes socials, culturals i polítics. I això és el que em fa anomenar “revolució” aquest canvi d’estat de les consciències particulars de centenars de milers de persones i, en conseqüència, del conjunt de la consciència col·lectiva.
Una revolució política i multidimensional
Aquesta revolució nostra és, en primera instància, política perquè, com sabem, es basa en la pèrdua de legitimitat de l’Estat espanyol i l’esperança en una nova manera d’organitzar-nos col·lectivament en un Estat català independent. Però més enllà d’aquest fonament general – polític – la consciència popular s’està desenvolupant en una gran multiplicitat de dimensions crítiques.
Si ens hi fixem bé la revolució catalana és, d’entrada, l’expressió d’una crítica genèrica envers les formes de poder actual. Al costat de la reclamació de la independència hi està creixent un bosc espès de reivindicacions favorables a una manera més democràtica i participativa de fer política. Tota una línia de renovació democràtica s’està expandint perquè dins l’esperit de la revolució catalana hi ha la fi del règim polític de la transició postfranquista. El pacte de la Transició, lligat a l’oligarquia i l’amiguisme, que ha permès l’enriquiment dels fills del franquisme durant dècades, s’ha esgotat, i contra el que representa s’està alçant, com a única alternativa al nostre país, la conquesta d’un Estat independent. Dins aquest context la crisi de la monarquia no n’és més que l’expressió simbòlica en la qual, decrepitud, ineptitud i estafa no són altra cosa que la imatge del règim espanyol en el seu conjunt.
La revolució catalana és, doncs, una revolució democràtica - una renovació democràtica de fons - però s’expressa també per mitjà de la revolta contra una situació econòmica i social percebuda per la majoria com a injusta. La mínima cobertura social s’està esfondrant i l’expressió social d’aquesta crisi crida a la revolta. La connivència entre la casta política i el poder econòmic és escandalosa: la porta giratòria que recicla dirigents polítics en directius de grans empreses energètiques i entitats financeres rescatades amb diner públic és insultant, tal com assenyala encertadament Oriol Farrés a “Fi de partida” (Punt-Avui, 25 de febrer de 2013). El que excita la indignació és el desvergonyiment integral dels homes del règim.
De la indignació s’ha passat a la revolta. I a l’organització popular l’ha seguida l’entusiasme: d’organitzacions en defensa de la llengua, dels drets dels consumidors, cooperatives d’energia, de plataformes d’afectats per la hipoteca i contra els desnonaments etc. La revolució catalana expressa, doncs, també la seva actitud crítica a través d’un moviment d’escepticisme envers un sistema econòmic i una ideologia capitalistes en hores baixes.
Tot això és la revolució catalana que estem vivint i que va prenent forma davant els nostres ulls. No tots els factors d’aquest fenomen multiforme que hem descrit breument es troben avui per avui igualment articulats arreu del país, però tots són existents i tots tenen en gestació aspectes del futur que ha de venir
El que és fonamental, en el nostre cas, és que malgrat la dispersió existent encara, es va fent evident que la projecció política de tot plegat se situa en el camí cap a la independència. És important tenir clara aquesta orientació política perquè si la pluralitat de mobilitzacions es concebés com un conjunt de d’experiències de lluita inconnexes, no seria mai possible desenvolupar una sortida estratègica. Tot ha d’acabar prenent cos en l’única possibilitat de canvi polític que és la independència. La lluita per la independència no s’ha de reduir, doncs una lluita més entre d’altres sinó que és el lloc global (polític) on han d’acabar confluint. La lluita nacional és així el punt on pot cristal·litzar políticament tot el conjunt.
D’aquí la necessitat de tenir clara aquesta prioritat de l’element polític, una claredat que demana una gran precisió en les opcions tàctiques de cada moment i conjuntura. És per això que he comentat en altres articles la importància del paper simbòlic dels 87 vots a la Declaració de sobirania del Parlament de Catalunya, per exemple, el nombre dels quals tenia valor en tant que símbol del suport que posseeix l’alternativa independentista.
Som el que hem estat
Ara que tothom s’apunta al carro de la independència, sorgeixen pares de la criatura de sota les pedres. Però el cert és que aquesta efervescència generalitzada cap a un país nou és el resultat de moltes i moltes experiències precedents: És el resultat - malgrat que alguns s’esforcin per a oblidar-ho - de l’independentisme dels anys 70 i 80: del PSAN, d’IPC, de l’MDT, de Terra Lliure, que ha traçat un fil conductor des de les mobilitzacions dels anys 80 fins al moment actual, al voltant de la CUP i també de diferents organitzacions incorporades a l’independentisme des dels any 90, esteses damunt un base social més moderada, com ERC i les seves escissions i també encara sectors importants de votants d’ICV i de CiU etc. Però també i paral·lelament és el resultat de les lluites de molt diferent ordre, obreres i populars, laborals, ecologistes, feministes, per la llengua ... i de tota la tasca a partir dels anys 90 del nou independentisme institucional i no institucional.
En el pla de les mobilitzacions massives som també fills, en una certa manera, del “No a la guerra” (2003) i de les grans manifestacions pel dret de decidir dels anys 2006 i 2007, de les Consultes sobre la Independència (2009 – 2011) que han abocat a les les manifestacions per la independència que han confluït en la manifestació de l’ANC de l’11 de setembre de l’any passat, una tongada de mobilitzacions molt important políticament, com ja s’ha analitzat, perquè han construït el marc social en què les diferents expressions del moviment popular s’han emancipat de la tutela dels “grans” partits autonomistes. A partir de l’any 2006 la iniciativa mobilitzadora prové, més i més, del moviment popular. I els “grans” partits es veuen obligats a anar seguint les convocatòries.
Salvar obstacles i desviacions
Aquesta complexitat del nostre procés polític i social comporta, com sabem, perills de confusió, de desviació i d’estancament. El fre més important és el que pot venir d’una línia conservadora, de tipus institucionalista que és aquella que dóna una preponderància absoluta a les maniobres i preses de posició de les institucions dins l’Estat espanyol, menystenint els aspectes de mobilització i evitant de promoure qualsevol procés de ruptura. Com que no hi ha un camí democràtic transitable cap a la independència dins la legalitat vigent, les falses propostes sorgides d’aquests sectors que s’autoanomenen sobiranistes, però que mantenen tics ideològics dels partits autonomistes, poden aparèixer en qualsevol moment. Hi ha institucionalistes que arriben fins i tot a proposar un referèndum a escala del conjunt de l’Estat espanyol [2*], negant així, d’un sol cop, el dret d’autodeterminació de la nació catalana. Caldrà estar preparats per a aquesta mena de posicionaments confusionaris “criptoautonomistes” que han de ser combatuts amb energia.
Un altre perill de desviació pot venir d’aquelles propostes que tendeixen a deixar de banda la qüestió nacional argumentant que cal donar prioritat a la lluita social. Aquesta argumentació exhibida fins i tot pel PP i Ciudadanos, i defensada principalment pel PSC-PSOE i sectors d’ICV, ha influït també en algun àmbit de l’esquerra independentista que per una mala concepció de la política d’aliances, acaben donant cobertura política a posicionaments i actituds d’arrel espanyolista. Aquesta mena de “criptoespanyolisme” també prou confús cal que sigui combatut igualment amb contundència.
Aquestes tendències només es podran vèncer articulant les diferents dimensions de la revolució catalana, preparant i accelerant el moment de ruptura, desenvolupant l’organització popular i establint mecanismes per a la defensa de les conquestes del nou Estat independent.
NOTES:
[1*] Una curiositat: El mot “revolució”, en la seva accepció social i política va sorgir, dins les llengües romàniques, en primer lloc en català, al segle XV.
[2*]v. l’article “S’ha fet un primer pas”. Pere Pugès et al. Tribuna Catalana 19 de desembre de 2012
