Hem d'estar preparats perquè, com diu l'auguri, “no en sabem ni el dia ni l'hora...”. La proximitat de la nostra independència és incerta perquè se'ns nega com a poble un camí democràtic transitable. Però la incertesa temporal no hauria de ser un pretext més per allunyar-ne l'execució i hauríem de tenir clar que ens cal estar “desperts i vigilants”, encara molt més actius i mobilitzats que si en sabéssim l'instant concret amb precisió.
És evident que la joiosa data no vindrà fixada per un nou marc polític espanyol que permetria un referèndum, ni per la publicació d'unes enquestes que ens indicarien que ja el podrem guanyar amb seguretat, sinó molt probablement per imperatius quotidians urgents del moment. No és, doncs, legítim argumentar polítiques porugues a partir del perill d'un desgast “del dia a dia” perquè cada cop quedarà més clar que l'únic dia a dia raonable que ens deixaran com a poble serà el salt a la independència. És per això que cal estar preparats ja des d'ara.
Aquests dies estem posant les primeres pedres del que ja serà, sense cap mena de dubte, el darrer tram del camí cap al nostre alliberament definitiu. L'acte que va tenir lloc a Celrà el proppassat dia 18 de gener tenia tot l'aire d'aquesta nova disposició de batalla. Davant una agressió a un dels nostres ajuntaments, un bloc atapeït d'organitzacions i municipis mostràvem la nostra ferma convicció de no obeir les decisions injustes. Cada dia ens trobarem més en la necessitat de posar-nos en estat permanent d'insubordinació; per simple necessitat de supervivència –de la nostra identitat col·lectiva, del dret a la nostra expressió política lliure–. Les coses s'aniran desencadenant i probablement sense que en puguem decidir el ritme ni el tarannà: algú es pensa que el rebuig a la destrucció de l'ensenyament del català i el desballestament dels serveis de salut, d'ensenyament, etc. es resoldrà en forma de pacte generós? Algú es pensa que al llarg dels mesos que vénen (aquest any i potser el vinent) tothom abonarà els seus impostos sense vacil·lar quan cada dia són més els que no podran pagar l'estat que ens roba, per impossibilitat aritmètica o per simple reducció a l'absurd? Tothom s'estarà quiet esperant la seva ruïna cultural, social, econòmica i política quan cada dia més persones sabran que tenim a tocar de la mà l'instrument polític –la independència– amb més possibilitats a curt termini de fer-nos sortir del forat en què ens han ficat els polítics espanyols i els seus aliats?
I arribarà el desenllaç definitiu. Que no serà una transició com algú imagina, sinó una ruptura entre les pretensions d'una conquesta imposada per un estat, i la legitimitat democràtica de tot un poble que vol ser lliure. Per això la declaració simbòlica del dia 23 de gener passat és un altre acte que ens acosta a la fi de l'anomalia. Per això en aquest cas eren importants les xifres; i els 87 vots favorables s'haurien hagut de mostrar amb claredat en la votació sense reticències inexplicables ni confuses reserves mentals. Les nostres accions polítiques demanaran alhora fermesa i claredat d'idees, i es produiran dins un mar agitat d'insubmissió i d'insubordinació, unes actituds legítimes que el nostre esforç ha de fer que siguin cada cop més assumides socialment.
La manera com tindrà lloc aquesta ruptura de legitimitat que hem indicat no la sap ningú, ara com ara, però tenim instruments polítics representatius (parlamentaris, municipals, etc.) per fer-la efectiva. Haurem de tenir clar, però, per no fer tombs en el buit, que ha de ser una ruptura institucional, un tall ben net i clar, malgrat el que diguin els bufanúvols. De manera que l'endemà de la nostra decisió col·lectiva cap de les mesures contra el català i contra la nostra societat i economia tingui ja vigència, i no entri ni un sol euro a la caixa de l'Estat espanyol. Estarem preparats.
