Tal dia com avui de fa 8 anys aquest tribunal internacional dictava una sentència condemnatòria contra el Regne d'Espanya per les denuncies per tortures presentades pels 17 independentistes detinguts abans del Jocs Olímpics del 1992. Un any abans, el mes de novembre del 2003, es va realitzar al Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) d’Estrasburg el judici contra el Regne d’Espanya per les tortures als independentistes detinguts l’estiu del 1992 per la Guàrdia Civil en una operació dirigida pel magistrat Baltasar Garzón.
Així i tot, el TEDH va condemnar l'Estat espanyol per no haver investigat de forma efectiva i en profunditat les denúncies de tortures a 15 independentistes catalans detinguts el 1992, i la mateixa sentència argumentava que havia passat massa temps per poder comprovar si hi va haver tortures contra els detinguts. La sentència donava la raó a 15 dels 21 demandants, ja que sis de les denúncies van ser desestimades per motius formals.
El Tribunal Europeu d'Estrasburg, en canvi, sí va criticar les autoritats espanyoles perquè haver-se negat a prendre declaració als agents de la Guàrdia Civil responsables de les detencions i custodia dels detinguts. La sentència ressaltava que dotze anys després dels fets, el relat detallat dels casos denunciats i les proves aportades pels demandants contrastava amb les declaracions incoherents dels pseudorevisions forenses que presentava l'advocat de l'Estat espanyol.
Una sentència internacional sense precedents
Aquesta sentència del TEDH d'Estrasburg va tenir una transcendència política sense precedents, donat que no hi havia hagut fins aleshores al Tribunal Europeu una denúncia de tortures col·lectiva amb aquest nombre de demandants que hagi prosperat fins arribar a judici. I en cap cas i fins aleshores, un sentència condemnatòria contra el Regne d'Espanya per tortures en aquest tribunal internacional. Anteriorment el TEDH havia condemnat l'Estat francès per tortures el 1999, i més recentment aquest mateix tribunal va condemnar-lo en el cas del periodista basc detingut i torturat Martxelo Otamendi. Aquest tribunal europeu també va condemnar l'Estat espanyol en l'anomenat “Cas Bultó”, el novembre del 1993, en aquest ocasió per no haver respectat les garanties mínimes judicials, sentència que va obligar l’Estat espanyol a repetir un judici ple d'irregularitats. En aquella sentència es va absoldre Antoní Massaguer, Xavier Barbarà i Ferran Jabardo i va condemnar l’Estat espanyol a pagar una sèrie d’indemnitzacions pel dany moral provocat per la privació de llibertat injustificada que van haver de patir.
La sentència del 2 de novembre del 2004 marcava un abans i un després i per fi mostrava les clavegueres de l'Estat, i en una sentència inèdita i col.lectiva. El nombre de demandants contra l’Estat espanyol era gran, però cal recordar que foren molts més els qui patiren la tortura a mans de la Guàrdia civil. De la xifra de la cinquantena d’independentistes que van ser detinguts durant la ratzia olímpica quasi una trentena van denunciar d’alguna manera que havien estat torturats. En molts casos aquesta denúncia s’havia fet davant el jutge instructor (l'inhabilitat Baltasar Garzón).
Un llarg camí de denúncia pública i judicial
En d’altres casos s’havien denunciat les tortures sofertes a la forense, una persona que, incomplint clarament el seu codi deontològic, vetllava perquè el detingut tingués prou salut per aguantar els torns dels torturadors i que minimitzava als informes l’estat del detingut o les seves esporuguides denúncies. En tants altres casos, els detinguts que sortien en llibertat després de declarar mostraven les conseqüències físiques de la tortura i denunciaven els fets. Les primeres denúncies individuals als jutjats van ser fetes pels primers detinguts que havien aconseguit sortir en llibertat. Posteriorment, els qui havien passat a presó feien arribar les seves als seus advocats, tot i les dificultats que suposa la presó (incomunicació inicial, distància geogràfica, impediments per treure papers de la presó, etc.).
Als jutjats de Barcelona i de Madrid es van presentar en total 21 denúncies individuals de tortures; alhora, tres de col·lectives més van ser presentades per col·lectius i personalitats als jutjats de Girona, Madrid i al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que per lògica democràtica haurien d’haver originat l’obertura d’una investigació. Totes van ser arxivades. Poc temps després es va saber que els agents de la Guàrdia Civil que havien comandat la ràtzia del 1992 contra l’independentisme català havien estat condecorats i ascendits per l’èxit de l’operació.
Per una altra banda, el macrojudici contra Terra Lliure, que es va realitzar l’abril del 1995, es va convertir en un altaveu de denúncia pública de la tortura i en un cas de dimensions considerables, sobretot pel fet que la major part dels 25 encausats, i fins i tot detinguts que només havien acudit en condició de testimoni, van relatar i denunciar les tortures a què havien estat sotmesos a les diferents casernes. El “macrojudici” a l’independentisme català es va convertir en una denúncia col·lectiva de la tortura, que per les seves dimensions només trobaríem equiparable al Procés de Burgos del 1970.
Els detinguts i torturats el 1992 van seguir un llarg camí de denúncies, querelles, recursos, desestimacions i arxivaments, molts anys abans que el cas arribés fins al Tribunal d’Estrasburg l’any 1996, en què va ser desestimada per causes formals. Un cop negats tots els recursos jurídics a l’Estat espanyol totes les denúncies particulars i populars s’havien identificat i aplegat en l’acció popular que les incloïa totes i que estava més avançada. Un cop arribada a Estrasburg, el 1996, va ser desestimada amb l’argument que “El Comitè considera que no es pot pretendre víctima aquell qui és incapaç de mostrar que ell és personalment l’afectat per la mesura que es critica”, que resolia que l’acusació popular no podia denunciar que afectaven unes persones concretes. Una maniobra formal per no enfangar-se diplomàticament en un tema tan espinós (és un fet conegut que el Tribunal Europeu pel Drets Humans d’Estrasburg no ha admès fins ara els centenars de denúncies de tortures de ciutadans bascos torturats en casernes i comissaries).
Tornar a començar fins ser admesa a Estrasburg
Aquesta situació va situar les denúncies en un tornar a començar que retornava la denúncia (les denúncies de cadascun dels encausats) al marc jurídic de l’Estat espanyol, que havia de nou es va trobar en una via morta, però que paradoxalment oferia una escletxa oberta al macrojudici de 1995: a la sentència 47/95 de l’Audiència Nacional del 1995 el tribunal instava els jutjats corresponents a prendre testimoni als processats que, un rere l’altre, havien denunciat les tortures patides durant la seva detenció, i s’inhibia així d’una patata calenta que havia aconseguit traspassar la censura mediàtica i que havia capgirat el macrojudici tot convertint-lo en una denúncia col·lectiva contra la tortura. Sis anys després, i de la mà del ja traspassat advocat Sebastià Salellas, aquesta escletxa judicial va permetre, a través de noves desestimacions, recursos, querelles i arxivaments, que les denúncies arribessin fins al Tribunal d’Estrasburg.
La tenacitat dels demandants i d'un grup d'advocat va fer possible, amb el suport de col·lectius i organitzacions, entre les quals Alerta Solidària, que després d'un judici a Estrasburg -el novembre del 2003- un any després es dictés sentència contra el Regne d'Espanya, una sentència que el condemnava de forma clarificadora i simbòlica com a Estat que utilitzava la tortura.
