Estem molt contents dels comentaris positius i dels elogis que ens han arribat. Evidentment també hi ha hagut alguns “però” tot i que, sincerament, menys dels que ens pensàvem perquè quan tractes aquests temes d'alt contingut polític sempre et topes amb desenes de punts de vista diferents i interpretacions divergents dels fets. Valorant el documental en general, sí, tots els que l'hem fet n'estem molt satisfets i personalment jo també.
Tot i que portàvem mesos recopilant informació, pensant i elaborant el guió, la realització pròpiament dita -enregistrament de les entrevistes, muntatge, postproducció...- es va fer amb molt poques setmanes. Tots vam treballar intensament i el resultat ha quedat prou decent.
Volíem donar veu als testimonis directes dels fets. En la mesura del possible ho havien d'explicar els mateixos detinguts i torturats, els advocats, alguns dirigents polítics, els familiars... i el mateix Baltasar Garzón -aprofitant una entrevista que li havíem fet un temps enrere.
La selecció dels testimonis intenta representar les diferents vivències i casuístiques que es van donar. Quan vam començar a treballar en el documental vam prendre com a referent la feina feta a mitjans dels noranta per en David Bassa i que es va recollir en el llibre “L'Operació Garzón. Un balanç de Barcelona '92”. Durant uns mesos va esdevenir el nostre llibre de capçalera.
També vam estirar força d'hemeroteca, les consultes en línia són una meravella! I, evidentment, el resultat final no hauria estat possible sense la complicitat d'alguns dels encausats, sobretot d'en Joan Rocamora i d'en Ramon Piqué que, a més de deixar-nos material gràfic original van fer el més important: trucades. Les seves gestions -també les d'en Carles Benítez- ens van aplanar molt el camí i ens van ajudar a arribar a molts testimonis que difícilment hauríem pogut entrevistar.
Per començar, cal destacar la predisposició que van tenir tots els entrevistats. Malgrat haver de parlar d'uns fets desagradables, fins i tot humiliants, tots van entendre que valia la pena asseure's davant d'una càmera i narrar amb detall què va passar. Nosaltres també vam intentar tractar els temes més complicats -els de les tortures i vexacions- amb el màxim respecte. Van ser molt pocs els que van preferir no participar en el documental.
A mesura que parlàvem amb més testimonis -al final més d'una trentena, la meitat encausats- vam anar veient que hi havia situacions molt diverses, no només pel tracte rebut a les comissaries si no també pel seu grau de compromís polític o per la via que van triar per sortir d'aquella situació. Algunes discrepàncies i friccions que hi va haver aquells anys entre els mateixos detinguts encara continuen a flor de pell.
En aquest sentit, ens sentim molt satisfets d'haver pogut reunir i fer aparèixer en una mateixa foto persones que feia més de vint anys que no es parlaven. Crec que això va ser possible pel fet de tenir molt clara la línia argumental del documental.
D'altra banda, després de repassar hores d'entrevistes i de converses m'envaeix una sensació que convida a l'optimisme: malgrat les detencions, les tortures, l'esgotament físic, moral i fins i ideològic, que van patir, la majoria dels encausats continuen avui políticament actius. Veient-los, queda clar que el propòsit principal de l'Operació Garzón -desmantellar l'independentisme a Catalunya- va fracassar.
L'objectiu principal era explicar el màxim bé possible l'operació policial i judicial: per què es va fer, com es va desenvolupar i quines conseqüències va tenir. Al voltant de l'Operació Garzón hi ha desenes de temes molt i molt interessants a tractar com poden ser la situació de l'independentisme combatiu als anys noranta, l'oposició als Jocs Olímpics -tan heterogènia i complexa- o bé la pràctica habitual de la tortura a les casernes espanyoles, entre d'altres. Són temes que, per si sols, es mereixen desenes de pàgines i un capítol sencer si es tracten en un llibre de 500 pàgines però que en un documental de menys d'una hora no podíem aprofundir.
Ha superat les expectatives. Crec que ronden la seixantena, una xifra espectacular que només s'entén per l'interès que aquest tema encara desperta al nostre país i, sens dubte, pel gran esforç que ha fet la gent de Llibertat.cat, els responsables de fer voltar el documental. L'estrena a Olot i algunes presentacions com la de Girona o València han estat grans esdeveniments.
És una part important de la meva feina però no l'única. Com a petits periodistes / productors audiovisuals treballem amb molts altres formats i productes. Però és cert que el documental, i especialment el de temàtica històrica, és molt agraït. Quan tens el repte de recollir un fragment de la història que han viscut els teus pares, avantpassats o qui sigui i pots deixar-ho ben explicat i recopilat per sempre més, notes una sensació especial.
De vegades m'imagino un estudiant d'aquí a cent anys furgant l'hemeroteca i que descobreix que en fa dos-cents l'única manera d'anar a d'Olot a Girona era amb un tren de fum tronat... o a peu. I ho haurà pogut veure amb imatges i uns testimonis que li hem recopilat en un DVD, si és que encara hi ha lectors de DVD! Des del punt de vista menys romàntic, considero molt important entendre i tenir molt present el passat.
Només comentar dues coses: les facilitats tècniques que hi ha actualment (càmeres assequibles que graven en alta qualitat, sistemes d'edició des de pràcticament qualsevol ordinador...) permeten a més gent explotar la seva creativitat i tirar endavant els seus projectes. És cert que si disposes de més recursos pots fer coses més grans i més ben fetes però els entrebancs tècnics són cada vegada menys importants.
Una altra cosa és poder guanyar-se la vida. Per productores petites com Zeba Produccions, amb qui treballo, es nota la davallada de les aportacions públiques o de les possibilitats d'aconseguir una coproducció amb el principal motor audiovisual del nostre país, Televisió de Catalunya. De totes maneres continuarem insistint. Avui, però, s'ha obert un horitzó d'esperança amb el sistema de micromecenatge.
A través d'iniciatives com Verkami podem adreçar-nos directament al consumidor final, saltant-nos l'intermediari. Hem de poder localitzar el nostre públic específic (hi ha gent amb interessos i gustos ben diversos) i poder-hi tractar cara a cara. El documental “L'Operació Garzón contra l'independentisme català” va ser possible precisament gràcies a les aportacions econòmiques més de 270 mecenes. La campanya per recollir finançament va ser un èxit i va doblar la xifra inicial que demanàvem. Costarà repetir-ho...
En tenim diversos al cap però el que sí que hem aconseguit arrencar, també gràcies al micromecenatge, és un documental titulat “Són bojos aquests catalans!?”. Partint d'una idea d'en David Valls ens plantejarem si podem viure a Catalunya parlant només en català.
