«Una de les primeres coses que m'ha sobtat és la pobresa que he trobat a la meva vila»
Una rebuda senzilla i emotiva, sense gaire rebombori i amb la teva gent esperant-te. Com has viscut el retrobament?
Per a mi era important, a nivell personal i familiar, que les autoritats posessin els mínims entrebancs, ja que considerava que ja havia fet el meu temps i si hagués passat alguna cosa hauria estat una injustícia. Aquests dos anys han estat llargs, la família i els amics han patit molt, i finalment tot va anar bé, vaig tenir una rebuda molt emotiva, i des d'aquí vull aprofitar per donar les gràcies a les persones que fins al darrer dia han estat col·laborant en el que estava al seu abast.
Ara toca gaudir de la teva gent i repensar-se, amb una nova experiència al sarró. Tens alguna idea de futur al cap o és massa d’hora encara?
Després de la presó ve una etapa de xoc, i un cop hagi passat m'agradaria fer el que fa qualsevol ciutadà o ciutadana del país, que és dedicar-se al que li agrada, estar per la família, construir els seus projectes... Veurem com es desenvolupa, però a mi sempre m'ha agradat escriure i m'agradaria aportar alguna cosa.
Després d’uns dies reubicant-te, hauràs trobat un munt de canvis al teu poble i al país... N'hi ha algun que t’hagi cridat especialment l’atenció?
Sí que n'hi ha hagut! Una de les primeres coses que m'ha sobtat és la pobresa que he trobat a la vila on he nascut i on m'he criat [Cerdanyola]. N'he estat absent durant un temps, i en tornar he vist clarament un augment de la pobresa, del patiment, de la gent buscant guanyar les garrofes com pot... uns signes de desesperació que en els meus trenta anys de vida no havia vist mai. I com a contrapunt a això també he trobat la il·lusió i l'empenta de la gent, unes ganes de crear i de sortir endavant que a nivell social i polític s'estant plasmant en una sèrie d'iniciatives que han nascut.
Com explicaries breument el teu cas a una persona que acabi d'assabentar-se del teu cas?
Havia estat a Belfast diverses vegades per diferents motius, i en un moment de la meva vida vaig anar-hi per perfeccionar una de les dues llengües que es parlen allà (el gaèlic-irlandès i l'anglès). El que va passar és que vaig ser detingut després d'una protesta veïnal contra una desfilada de l'Orde d'Orange, que és una lògia lleial a la reina Isabel II, i que passava per un barri que no es caracteritza pel seu amor a les institucions britàniques. M'enfrontava a càrrecs molt greus, concomitants a una intensa campanya mediàtica i policial, i que finalment no van aguantar cap tipus d'escrutini quan va arribar l'hora de dur-los al jutjat, que és on es dirimeixen aquests casos. Vaig rebre quatre anys de presó per aquests càrrecs als que m'enfrontava, i després de dos anys torno a estar al país que és casa meva i de la meva família.
Aquest temps a la presó ha modificat en algun sentit l’ordre de les teves prioritats personals?
La presó m'ha canviat en alguns sentits, i menteix qui digui que la presó no et canvia. Però també hi ha un element de resistència a la institucionalització de la presó, i penso que és important mantenir les pròpies prioritats dins una institució molt autoritària i molt severa en el control del comportament i del pensament. En el meu cas penso que ho he aconseguit, en gran part.
Benvingut a casa, Roger! I per molts anys entre nosaltres!
Moltes gràcies! Vull aprofitar per enviar una salutació als lectors i lectores, i als redactors i redactores de Llibertat.cat. I destacar també que dos anys després d'anar a la presó, el conflicte al nord d'Irlanda persisteix i les detencions no han servit per redreçar la problemàtica social que hi ha en el seu fons.
