Darrerament hem tornat a veure un altre rebrot de la polèmica sobre si l'esquerra independentista ha de participar o no de l'ANC. Aquest debat, crec jo, comença a ser més una reclamació grollera que un debat estratègic, i pense que caldria mesurar els termes amb els quals es defensa la participació de la nostra militància en aqueix espai. En un període inferior a deu dies hem pogut llegir en aquest portal fins a tres articles que giren al voltant d’aquesta qüestió, i crec que caldria assenyalar algunes coses -especialment dels últims articles dels companys Joan Pujolàs i Albert Buigues- que em deixen totalment glaçat!
Primerament crec que és just assenyalar que juguen amb trampes de forma. Per un costat, juguen amb mots, frases i expressions com “avançar”, “desempalleguem-nos d'una vegada per totes de certes dinàmiques endogàmiques i d'autoconsum”, “la por no ens pot paralitzar”, “ a alguns sectors de l'esquerra independentista”* o “l'anàlisi sense fonamentació i sectari”. És a dir, enlloc de dir les coses clarament i pel seu nom, d’optar per un debat de tu a tu i d’intentar ser mínimament objectives per tal que la lectora trega les seues pròpies conclusions, es parteix de la -pretesa- superioritat del madur sobre l'immadur, de l'integrador vers el sectari, del valent sobre el covard.
Açò vol dir, i seguint amb la seua lògica, que no estar a favor de que el nostre moviment participe de l'ANC és propi de gent covarda, sectària, endogàmica, sense espenta. Encara sort que el senyor Carles Castellanos ens demanava que “en els debats i les crítiques que es volguessin fer entorn de la lluita política, es partís d’un nivell d’anàlisi mínim imprescindible, si no es vol reduir el contingut de la discussió a la repetició mecànica de posicionaments sectaris i adialèctics” al seu darrer article. Encara sort.
A continuació, i passant a valorar un altre dels articles a què faig referència, hem sobta com el company Pujolàs retreu algunes paraules referides a l'ANC que es van poder escoltar en el parlament d'Endavant OSAN a l'acte de presentació d'Arran. Aquestes mateixes paraules, “regionalistes i petitburgesos” - referides a l'ANC- van eixir per primer cop en un article de la ploma del mateix sr. Buigues a l'article L'ANC i la ruptura democràtica (llegiu-lo a http://www.llibertat.cat/2011/12/l-anc-i-la-ruptura-democratica-15748). Les paraules es van tornar en contra de qui les llança, potser?
En descàrrec del sr. Buigues he de dir que al seu darrer article ja no qualifica aquesta plataforma de regionalista ni petitburgesa. Quins són els grans canvis adoptats per aquesta entitat en tan poc temps?
Doncs segons ell mateix, bàsicament tres:
-A la pancarta de la Marxa per la independència a Lleida hi havia una silueta dels PPCC
-La sectorial Moviment Obrer per la Independència de l'ANC va fer d'intermediari entre la campanya #novullpagar i les treballadores d'Abertis
-Es va fer una presentació de l'ANC a la ciutat de València, fins i tot! -recordant, per cert, que la fita històrica és gràcies a les militants de l'MDT de l'Horta, lloat siga Déu!-.
Però és què, fins i tot tenint raó -no és el motiu d'aquest article clarificar o aportar la meua visiósobre si aquesta és l'aposta que ha de fer o no el nostre moviment-, el que crec que s'ha d'apuntar són les formes. Qui i per què es queixa amargament de les paraules d'Endavant OSAN en aqueix acte? Són ben sabudes les diferències estratègiques que l'ANC ha generat dins l'esquerra independentista, i és més ben sabuda, encara, la postura d'Endavant OSAN respecte aquesta plataforma. Llavors, per què tanta mà al cap? Per què tanta fingida sorpresa? Per què tants colps al pit?
Jo vaig escoltar al mateix senyor Pujolàs dir que l'MDT aposta estratègicament per què l'esquerra independentista participe de l'ANC -disculpeu, les paraules foren “moviment popular per l'autodeterminació”- i per què m'havia de sorprendre? És ben sabuda aquesta postura! Podré estar-hi d'acord o no, però és l'aposta d'aquesta organització estratègica i com a tal la valore. El que no podem fer és esgarrapar-nos les vestidures quan hom diu quelcom que no ens agrada i justificar-ho dient “que no tocava” quan u mateix acaba de fer-ho minuts abans.
Sóc de l'opinió que en aquell acte era normal veure dues postures diferenciades. És la realitat del moment present del nostre debat estratègic, i així es va mostrar. El que no és de rebut és que els debats s'engeguen des de la pretesa superioritat moral del valent, de l'assenyat, de l'ambiciós, perquè indefectiblement estem insultant qui no estiga d'acord amb la aqueixa postura. Aquesta no és la forma de debatre que ens cal.
Fa temps que pense que a l'esquerra independentista es posterguen debats ideològics i estratègics i que això ens empobreix com a moviment. Però el que no podem fer les militants que tenim l'oportunitat d'expressar-nos en aquesta tribuna pública que les companyes de Llibertat.cat ens ofereixen mensualment és actuar com piròmanes tirant benzina al foc. El debat no és necessari, el debat és imprescindible. Sense debat no hi ha dialèctica, i sense dialèctica no hi ha avanç possible.
I ja que parlem de dialèctica i de la seua absència, voldria assenyalar els raonaments circulars que, al meu entendre, sovint són utilitzats per afirmar la suposada validesa de certes postures estratègiques. Algunes companyes defensen una postura, anomenem-la X. A partir d'ací, posen tots els mecanismes al seu abast per tal que tal postura siga assumida per la major part del moviment. Fins ací tot normal i desitjable; ja que aquesta és la tasca d'una organització estratègica, i qualsevol moviment comunista necessita d'aquesta feina. És indubtable. El problema, crec jo, comença quan enlloc d'explicar quins procediments lògics s'han seguit per arribar a tal postura, simplement s'adrecen retrets i calúmnies contra les organitzacions i/o militants que, fent un altre anàlisi i prenent altres consideracions, creuen necessària una altra aposta tàctica.
Les companyes abans esmentades no ens han presentat un seguit de raons que porten la lectora a la mateixa conclusió: simplement han aportat justificacions de per què aquesta sí és la postura vàlida tot desqualificant-ne les contràries. Ací no es troba la dialèctica, que assumisc és la cerca de la raó objectiva entre les contradiccions que afavorisca els posicionaments de classe entre diferents lectures d'una situació política en un lloc concret. En aquest moment del debat ens trobem en la desqualificació, en l'empobriment del mateix, en la reducció a l'absurd i, el que és pitjor, en la creació de la política de blocs dins el nostre moviment. Esborrar del debat els arguments contraris a l’aposta pròpia o relegar els arguments contraris a l'insult és tot menys dialèctic. És, directament, auto-justificació. Ni el relativisme absurd i postmodern de pensar que no hi ha una raó objectiva i que totes les opinions són igual de vàlides, ni la repetició mecànica d'arguments, com bé apuntava el company Carles Castellanos, ens portaran a entendre la raó última que s'amaga dins les contradiccions socials i nacionals d'aquesta plataforma.
Com ja vaig dir al darrer article, no podem tindre por de les contradiccions: aquestes són l'evidència de que caminem, i avançarem si les superem mitjançant el debat crític i objectiu. El major error que podem cometre com a revolucionàries és pensar que tenim la raó absoluta en un debat, ja que és un oxímoron. Cada pas que fem, cada aposta tàctica, ens generarà contradiccions internes i, per tant, caldrà ser molt curoses a l'hora de defensar X o Y tàctica. Podríem trobar-nos amb què una tàctica en un indret del país pot fer saltar pels aires l'estratègia global que ens hem marcat arreu del mateix, i no per negar-ho reiteradament aquest perill desapareix.
Caldria que algunes companyes, quan exposen les seues idees, ho recordaren, perquè la vehemència en si mateixa no es cap argument.
*(eufemisme per no dir Endavant OSAN,bàsicament)
