Les dades hi són. El frau fiscal empresarial català, via paradisos fiscals, blanqueig de capitals i enginyeria comptable, sixtuplica les pitjors retallades antisocials aprovades pel Parlament de Catalunya des del final de la dictadura. Fonts sindicals eleven a 16.000 milions d'euros el frau fiscal català anual, davant els 2.700 milions d'euros de tissorada del primer pressupost d'Artur Mas. La xifra, en plena fal·lera electoral pel 'pacte fiscal', s'apropa al volum de l'espoli fiscal de l'Estat que acumularien les finances públiques catalanes, estimat en vora 20.000 milions d'euros per diversos estudis sobiranistes. Doble moral convergent: exigeixen nova fiscalitat portes enfora i encobreixen el frau fiscal dins de casa.
La comparativa mereix similar resultat en el cas de l'Estat espanyol. Les organitzacions professionals d'inspectors d'Hisenda xifren l'economia submergida en en 240.000 milions d'euros, ben bé 5 cops les retallades aprovades per Rodriguez Zapatero -50.000 milions- per al període 2010-2013. Aquesta realitat suposa un mínim d'un frau fiscal anual on es deixen d'ingressar ben bé 25.000 milons d'euros anuals. Segons GESTHA, organisme dels tècnics i inspectors d'Hisenda, només durant 2010 les grans fortunes i grans empreses espanyoles van evadir un mínim de 42.771 milions d'euros, la petita i mitjana empresa hauria defraudat 16.261 milions, mentre el frau de particulars es limitaria a 1.543 milions d'euros. L'altre gran bossa de frau, el frau laboral amb la Seguretat Social vinculat a l'economia submergida, ascendiria a 30.000 milions d'euros.
El frau no és pas nou, sinó cronificat: GESTHA denuncia "que s'està perdent la batalla contra el frau fiscal amb una estratègia clarament equivocada", amb una legislació laxa i una política governamental que fa anys que posa la lupa "sobre les rendes del treball, dels autònoms i de les microempreses en compte de perseguir les grans bosses de frau" alenades per les grans fortunes i les grans empreses, principals responsables d'un frau massiu del qual hi ha símptomes rellevants. Segons dades oficials, a l'Estat espanyol hi ha 3.299 persones que disposen d'un patrimoni superior als 10 milions d'euros. Només 729 persones van declarar tenir un patrimoni superior a aquella xifra.
D'empresaris a esportistes
Dels casos de frau fiscal més recents, es podrien citar el del pilot de motos Sete Gibernau -2,8 milions evadits a Suïssa-, el del directiu de RBA Ricardo Rodrigo -2,3 milions, enviats també al país helvètic- o el de la nissaga Carulla. La nissaga propietària d'Agroalimen, al primera indústria alimentària catalana, estpà sent investigada per l'evasió continuada, a través de societats instrumentals, durant els darrers cinc anys. El frau podria arribar als 180 milions d'euros, que van ser enviats a les Antilles Holandeses per contituir dues societats que van ser recomprades per dues mercantils amb seu a Costa Rica i l'Uruguai i vinculades als sis germans Carulla.
No són pas els únics. Demetrio Carceller, propietari indiscutit de Cerveses Damm SA, també està imputat per un frau fiscal continuat durant els darrers 15 anys i per un valor que ascendiria als 500 milions d'euros. Carceller s'hauria empadronat falsament a Portugal per beneficiar-se d'una política fiscal que grava menys les grans fortunes, però la legislació espanyola obliga a demostrar que s'hi resideix al menys 183 dies a l'any per triar sota quina administració declarar.
Els paradisos fiscals -més de 100 arreu del món- són peça clau en l'evasió fiscal i, en el cas català, Andorra hi juga un paper cabdal mantenint encara el secret bancari. El principat hi té dipositats entre 2.700 i 3.500 milions d'euros de subdits espanyols. L'any passat, experimentant un creixement del 3000%, la Guàrdia Civil va decomissar fins a 2'5 milions d'euros sortint del país.
El recurs al paradís fiscal va acompanyat de la particular proliferació de nacionalistes sobtades. De fet, la tenista Arancha Sánchez Vicario és fiscalment andorrana, com Montserrat Caballé. El pilot català de F1 Pedro Martinez de la Rosa, com l'espanyol Fernando Alonso o el tenista Carlos Moya, són fiscalment suïssos. De nacionalitat monaguesa és Àlex Crivillé. I sent jugador del FC Barcelona, Luis Enrique -fiscalment nacionalitzat suís. també- va ser expedientat l'any 2003 per no haver declarat 600.000 euros. Els diners corresponien a pagaments realitzats per Nike Europe a la societat Fullforce Sport Limites, controlada pel jugador i amb seu a les Antilles holandeses, i havia evadit 270.000 euros en impostos.
Anecdòtica menció a banda mereix el cas de Sánchez Vicario. Entestada en que José María Aznar assistís a la seva boda, va comunicar a Hisenda el 2003 que regularitzava la seva situació per garantir l'assistència de l'expresident. Aznar hi va anar, però Sánchez Vicario no va passar comptes -un deute de 3,4 milions d'euros- fins el 2009, quan el Tribunal Suprem va dictaminar-ho. L'anècdota està descrita al llibre "Estado fiscal y democracia" de qui fou director de l'Agència Tributària amb el gabinet Aznar, Ignacio Ruiz-Jarabo. Al llibre descriu també com Florentino Pérez, president del Real Madrid, va pressionar Enrique Giménez Reyna -l'aleshores secretari d'Estat d'Hisenda del PP i posteriorment imputat com a cervell de la trama 'Gescartera'- per a que aturés, sota l'amenaça d'aturar la Lliga professional, les investigacions sobre futbolistes d'elit. El darrer episodi d'aquesta mena es va escriure al Mundial de Sudàfrica, quan els jugadors de la selecció espanyola van rebre una prima personal de 600.000 euros que van decidir declarar a Sudàfrica. Allà tributaven al 23% mentre a l'Estat al 43%, el que va suposar per a cada jugador un estalvi de 132.000 euros.
De Lienchenstein a Suïssa, del HSBC al LGT: 1.600 defraudadors descoberts
Fraus massius que cauen ràpidament dels titulars, estafes que mai se sap com acaben i que acaben sovint en impunitat i corrupcions sobre les quals es força un rapid oblit. Doble moral, doble economia i doble fiscalitat i una única impunitat sobre elits multireincidents- Lienchenstein i Suïssa el 2009 i 2010 són les dues clarianes paradigmàtiques del quart fosc del frau fiscal. Dues filtracions -no cap investigació oficial- van deixar al descobert 1.600 defrauadadors descoberts. Delinqüència d'alta volada fiscal i coll blanc. D’aleshores ençà, però, s’ha blindat sempre la seva identitat i se’ls hi ha ofert discrecionalment la possibilitat de solucionar-ho amistosament amb una ‘segona oportunitat’ (amb declaracions complementàries exemptes de sanció penal o administrativa). I encara avui no està resolt l’engima de com ha acabat tot plegat. Fortunes que han incorregut en delictes fiscals milionaris i que, segons els inspectors d’Hisenda aplegats a GEHTSA, han tingut un escandalós “tractament privilegiat” i “condescendent”. Més encara, assenyalen, en un moment de crisi, retallades i noves càrregues impositives a través de l’augment de l’IVA i el IRPF, és a dir de recàrrega fiscal sobre les rendes del treball i el consum.
En el cas suís, que esclatà el juny de l’any passat, es varen descobrir 3.000 comptes opacs propietats de ciutadans de l’Estat espanyol, dipositats al HSBC per un valor de 8.000 milions d’euros i que afectaven directament 1.500 persones. Hisenda, però, va centrar-se en 659 casos. La primera carta que va remetre, una invitació a regularitzar la situació sense costos penals, no la va respondre cap dels afectats. Només quan es va incoar expedient sancionador, van començar a arribar les respostes. A dia d’avui, s’han recuperat 220 milions d’euros defraudats. Malgrat el silenci ferri, fonts properes a la investigació han aclarit que al llistat “estan totes les grans fortunes que es puguin imaginar”. Hi ha nombrosos polítics, empresaris i financers implicats, entre ells el pare d’Emilio Botin, president del Banc Santander. I fins tot han surat detalls de com es va arribar a estendre el pànic en el si de l’establishment: un empresari madrileny va tancar la seva mansió i va marxar a l’estranger, remetent a Hisenda els bitllets de vol com a prova que ja no vivia a l’Estat.
Només un any abans, havien estat descobertes 200 comptes opacs de ciutadans espanyols al Lienchtenstein Global Trust Group (LGT). Hisenda va instar a regularitzar la situació a 67, dels quals només un 20% ho han fet. Entre els enxampats destacaven 7 ciutadans catalans amb dipòsits no declarats al paradís fiscal. Es tracta de Josep Bas Puig, empresari català del sector químic (frau de 4,2 milions); Luis Gari Sentmenat, administador d'una empresa náutica a Barcelona (frau de 7'98 milions); l’arquitecte barceloní Alfredo Arribas (frau de 311.471 euros); Enrique Clapers Alegre, de l’alta societat catalana (frau de 296.905 euros); l’empresari del sector de la decoració Jaume Graells (frau de 1,2 milions d’euros) o l’auditor vinculat al sector editorial Jorge Serra Murtra (frau de 313.442 euros). El setè dels catalans enxampats no és cap altre que Artur Mas Barnet, pare de l’actual president de la Generalitat, Artur Mas, per un frau de 823.262 euros. Del compte era beneficiari, el 2002, el mateix Artur Mas fill, aleshores conseller d’Economia i Finances de la Generalitat. De la mateixa operació també en resultaran expedientats el cantautor Alejandro Sanz –paladí de la lluita contra la pirateria informàtica-, l’industrial basc Alenadro Legarda (director de la totpoderosa CAF) o Carlos Meier (exdirectiu de Segundamano i fundador de l’Instituto de Empresa).
El penyasegat de la impunitat efectiva
Tots dos casos certifiquen, però, que contra el frau fiscal massiu continuat no hi ha estris adients per eradicar-lo. Els dos afers demostren clarament la feblesa i la manca de mitjans: la descoberta no va ser pa fruit d’investigacions pròpies sino de filtracions, compravendes de diskettes i casualitats. En el cas dels comptes al LGT de Lienchenstein, l'origen és la venda de les dades de 5.828 evasors (amb un patrimoni total de 5.000 milions deuros) realitzada per un extreballador de l’entitat, Heinrich Kieber, als serveis secrets alemanys. Entre ells, constaven el 67 ciutadans de l’Estat espanyol expedientats. Alemanya en va facilitar les dades. El cas suís d’HSBC és idèntic: en aquell cas és un extreballador qui ven les dades a l’Estat francés, que les traspassa la hisenda espanyola.
Una dinàmica similar s’ha viscut en els casos més sonats de corrupció dels Països Catalans. A la trama Gürtel, el fet que tota la comptabilitat tafurera estava en un disc dur extraible; en el cas del saqueig de Millet al Palau de la Música, per una denúncia inicial feta des de dins. I per acabar, cal no menystenir que els expedients finalment incoats es caracteritzen després per llargues dilacions judicials, eficaçment gestionades per buffets d’advocats de luxe. La darrera mostra fefaent és el cas Hisenda, “exemple de cobdícia i brutícia” segons el fiscal anticorrupció Emilio Sánchez Ulled d’una trama que subornaba inspectors a canvi de liquidacions favorables. El judici va trigar 12 anys a celebrar-se oi aquest estiu se n’ha fet pública la sentència. Dotze processats han estat condemnats a elevades penes de presó d’entre 6 i 13 anys, entre ells Josep Llúis Núñez, l’advocat Juan José Folchi o l’excap d’Inspecció d’Hisenda a Catalunya a Catalunya Josep Maria Huguet. Tots els condemnats, però, són al carrer.
És el punt sobre la i. De la i d’impunitat. Hannah Arendt ho teoritzava a 'Els origens del totalitarisme': des de l'Edat Mtjana, els codis de conducta, de càstig i repressió que s'apliquen a la resta de la societat mai no afecten els delictes de les elits. Protegides sempre per un circuit de poder que condueix indefectiblement a la seva impunitat. Al segle XXI, les portes giratòries que vinclen poder estatal i poder econòmic segueixen ben obertes i operatives. I mentre la crisi s'abona per la multitud de baix, els pocs de dalt segueixen acumulant riquesa i evadint-la. Delinquint en els angles cecs del capitalisme opac.
