Musté i Rocamora remarquen que Barrera va actuar "a contracorrent dels criteris de la direcció d'ERC" i, juntament amb Isabel-Clara Simó va demanar públicament la llibertat dels dos darrers presos independentistes detinguts durant l'estiu de 1992 "en uns moments -caldrà recordar-ho algun dia- en què moltes altres persones ens van girar l'esquena o van mirar cap a un altra banda".
En aquest sentit, amb les condemnes més altes de la història de l'independentisme català (Pep Musté ha estat l'independentista amb les condemnes més altes, i processat en quatre sumaris), les de Barrera i Clara-Simó "van ser les úniques veus que es van atrevir a demanar la nostra llibertat". Per això, insisteixen, Barrera "mereix el nostre record i el nostre respecte més enllà de les diferències que ens allunyessin" i "tots els paranys que no superés".
Per tot plegat, Musté i Rocamora apunten que "des dels seus principis polítics i ètic forjats en la guerra, l'exili i la dictadura", Barrera "va prendre decisions valentes, especialment relacionades amb l'àmbit antirepressiu, mentre altres personalitats de la política catalana negligien aquesta responsabilitat i giraven cua" i en aquest sentit recorden que va mostrar la seva solidaritat amb els nombrosos detinguts acusats de formar part de Terra Lliure el 1981, des del seu càrrec de President del Parlament de la Catalunya autònoma.
D'aquesta manera, assenyalen que una mostra "d'aquesta solidaritat i valentia inqüestionables" de Barrera envers aquells que lluitaven per la independència de la nació catalana la va oferir quan l'Estat espanyol amenaçava d'extraditar el lluitador independentista Manuel Viusà, exiliat durant dècades a l'Estat francès (des dels anys quaranta) i aleshores empresonat a petició de la justícia espanyola. Barrera s'afegí a la campanya contra la seva extradició, i es va fer present al judici a París mostrant-hi el seu suport, juntament amb Lluís M. Xirinacs, amb qui es va retrobar de nou en la defensa dels represaliats independentistes.
Barrera s'acostava així a la tasca de Xirinacs, que formava part de la Comissió de Portaveus que representava els independentistes catalans represalitats i empresonats; una comissió que partia de la necessitat de fer front a les pressions que ERC mantenia sobre els presos perquè acceptessin la reinserció tal com l'entén l'Estat espanyol (article 57 bis B del codi penal: penediment personal, col.laboració, petició de perdó i delació de companys). "Si bé Heribert Barrera mai va formar part de la Comissió de Portaveus, no podem deixar de recordar que gràcies a ell també es va aconseguir una solució política col·lectiva i digna per als represaliats independentistes. I ho va fer a contracorrent dels criteris de la direcció d'ERC (criteris polítics d'Àngel Colom i jurídics de Joan Ridao, que propugnaven la reinserció com única via de sortida)", asseguren Musté i Rocamora.