Està estructurat en vuit capítols, un glossari d’organitzacions i partits polítics, la bibliografia consultada, llibres, arxius, premsa i divuit persones entrevistades. Un pròleg d’Aleix Renyé ens explica les raons de la seva militància a EPOCA, com des del 1972 que passa a la clandestinitat, fins a deu anys després forma part de l’organització armada. A aquests anys cal sumar-hi els 28 d’exili a la Catalunya Nord.
En el segon pròleg, els autors ens parlen de la dificultat de no poder treballar amb fonts primàries, amb documents, EPOCA per mesures de seguretat deixà pocs texts escrits, ha calgut recórrer a la història oral, a la premsa, s’ha entrevistat les persones que tenien un coneixement de l’organització.
Considerem el text com la recuperació de la nostra memòria nacional, dels lluitadors que ens precediren en el combat.
Entenem el text com a un element de reflexió dels encerts i desencerts d’aquesta experiència, com l’esforç i el sacrifici d’uns militants que lluitaren per l’alliberament nacional i social dels Països Catalans.
El llibre és una valuosa aportació al coneixement de la història de l’independentisme, matèria oblidada, malgrat honorables excepcions, pels nostres historiadors i la història oficial.
En el primer capítol apareixen els dos artífexs del projecte Manuel Viusà i Camps (1917-1998) i Jaume Martínez i Vendrell (1915-1989), que junt amb tot un seguit de militants que no han sortit a la llum han estat decisius per consolidar el projecte.
M. Viusà, pintor i gravador de prestigi internacional, estudiant de Belles Arts, junt amb qui serà la seva muller Gertrudis Galí, s’afilià a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC) el setembre del 1937 s’incorporà voluntari al Front d’Osca a la Brigada Roja i Negra com a milicià de la cultura, acaba la guerra com a Comissari de Propaganda, el Nadal del 1938, és capturat pels italians de la Divisió Littorio, internat en un camp de concentració durant un any, després torna a Barcelona. Incorporat al Front Nacional de Catalunya (FNC) fa tasques en l’aparell de propaganda i en la falsificació de documents oficials. El 1948 s’exilia a París, on refà la seva vida familiar.
A finals dels anys seixanta, amb l’accentuació de la lluita antiimperialista dels pobles colonitzats d’Àsia, Àfrica, Amèrica i Europa, contra els seus ocupants, apareixen moviments alliberadors com l’IRA (1920-2005) la Revolució Cubana (1959) ETA (1959) el FLN algerià (1963) el FNL Vietnamita (1960-1975) els Tupamaros (1960-1975) la Segona Declaració de l’Havana 04/02/1962, o el missatge de la Conferència Tricontinental del 1966, tots aquests esdeveniments generen els elements de reflexió necessaris com per a recuperar les experiències de la propaganda armada de la Secció Militar del FNC del període (1940-1946).
És en aquest context que es refan els nexes d’unió entre els vells resistents separatistes, i les noves fornades de militants que s’afegien a la lluita contra el feixisme, per la independència i el socialisme.
Podem situar el naixement d’EPOCA entre el 1967 1970, abans s’havia pensat en una força d’autodefensa, en aquest sentit hi havia hagut contactes amb polítics israelians mitjançant catalans exiliats allí per tal d’entrenar un grup de catalans. El President de Costa Rica, José Figueres i Ferrer, a inicis del anys seixanta fa una oferta en el mateix sentit.
És Jaume Martínez i Vendrell, capità d’artilleria durant la guerra dels tres anys (1936-’39), el responsable de la Secció militar del FNC en el període 1940-46. Participa en el desembarcament a Mallorca enquadrat dins les Milícies d’estat Català, ingressa a l’Escola Popular de Guerra, en surt amb el grau de tinent d’artilleria, més tard és ascendit a capità per mèrits de guerra. El 13/06/1946 és detingut junt amb 15 membres de la Secció Militar, és condemnat a 20 anys de presó, surt en llibertat el 23 de novembre del 1953. El gener de 1982 és condemnat a 36 anys de presó. Després d’uns anys d’exili retorna, és empresonat, ingressat a l’Hospital Clínic amb una malaltia greu, mor el 26/11/1989.
És J. Martínez i Vendrell, el capità d’artilleria de l’Exèrcit Popular a la guerra dels tres anys, el que farà d’instructor als militants de la casa, que es formaran en coneixements de topografia, falsificació de documents, explosius, mesures de seguretat, passos de frontera, tècniques de guerrilla, balística.
Tot un seguit de nuclis estancs, hostatjats en pisos francs, connectats per emissores de ràdio de freqüència modulada i amb unes estrictes mesures de seguretat formaren una teranyina, una xarxa de suport mutu. S’havia estructurat l’organització.
El Front d’Alliberament Català (FAC) neix el 1969, impulsat pel Consell Nacional Català (CNC) de J.M.Batista i Roca i coordinat amb les Joventuts Obreres d’Estat Català (JOEC). D’una trajectòria política accidentada, té una intensa activitat armada, es dissol el 1977.
En el Ir Congrés del FNC, celebrat a Montserrat l’agost del 1974, es defineix: Per un partit de masses i de combat, com a un: partit d’alliberament de les classes populars catalanes, que opera dins l’àmbit dels Països Catalans. S’introdueix el concepte de socialisme autogestionari recuperat de l’experiència col•lectivista, del període 1936- 39, apareix el concepte de: República Socialista dels Països Catalans. El punt 3.2 de la Declaració de principis i d’acció política fa unes consideracions sobre: La lluita armada. Mesos més tard, una vintena de militants passen a la clandestinitat. Hi ha la voluntat de mantenir deslligada l’activitat de la casa de la línia política del FNC.
El text de declaració de principis d’EPOCA: Declaració de Principis del Moviment Popular es bateja com a: Mireia Puig. EPOCA es defineix com a una organització militar amb uns plantejaments políticament de mínims, però adscrita clarament dins un independentisme d’esquerres, no podia ésser altrament atès la procedència dels seus militants. Es defineixen com a soldats de Catalunya, al marge de les picabaralles ideològiques de l’esquerra independentista.
En la gènesi d’EPOCA i d’altres nuclis armats de mitjans dels setanta, hi trobem els plantejaments de l’independentisme combatiu que no accepta el reformisme postfranquista, és a dir, la democràcia neofranquista resultat dels pactes de la transició.
Mentrestant una colla de “lluitadors antifranquistes” s’han afanyat primer a domesticar i després a eliminar el potencial polític de ruptura que representava l’Assemblea de Catalunya (1971-77) i han iniciat la cursa cap als càrrecs ben pagats i de poca feina de les Diputacions, la Generalitat o els Ajuntaments.
El dia 09/05/1977 un escamot entra a casa de l’industrial J. Bultó i després d’haver-li instal•lat un artefacte explosiu al pit, li demanen 500 milions de pessetes a canvi de desactivar-lo, li donen 25 dies de marge per recollir els diners. En intentar treure’s l’explosiu, aquest explota i el mata.
El 01/07/1977 són detinguts acusats de participar en la mort de l’industrial J.Bultó, Montserrat Tarragó, J.Lluís Pérez, Carles Sastre i Àlvar Valls. El 10/11/1977 els quatre independentistes són posats en llibertat en aplicació de la Llei d’Amnistia del 1977. El Ministre de l’Interior Rodolfo Martín Villa, recorre l’aplicació de la Llei d’Amnistia pels quatre alliberats, es revoca l’ordre de llibertat. Els quatre, ara perseguits, s’exilien a París i Israel.
El 25/01/1978, la mateixa operació es reprodueix amb l’antic alcalde franquista de Barcelona Joaquin Viola, se li demanen 25 milions de pessetes, en intentar treure’s l’explosiu ell i la seva muller resulten morts.
El 04/03/1979 són detinguts J.MVendrell, l’alcalde de Sant Just Desvern Antoni Malaret i llurs respectives mullers, després de cinc dies d’interrogatoris, els seus acompanyants són alliberats, però ell ingressa a la presó.
A finals del mes de març del 1979 Manuel Viusà és detingut per la gendarmeria francesa a instàncies de la policia espanyola, acusant-lo d’haver participat en les morts de J.Bultó i J.Viola, després de set setmanes empresonat a París, el Tribunal d’Apel•lació denega l’extradició del pintor. Els antics companys de la resistència francesa li preparen un acte de desgreuge al Senat.
A mitjan del 1979 militants de l’IPC estableixen contacte amb membres d’EPOCA, malgrat algunes discrepàncies tàctiques, s’acorda que EPOCA aportarà els seus recursos tècnics en la potenciació de la nova estructura militar que vol crear IPC. D’acord amb aquesta línia de treball uns quants militants d’EPOCA s’incorporen a Terra Lliure i hi aporten la seva formació tècnica i experiència militar.
En l’acte del Camp Nou del juny del 1981 organitzat per la Crida a la Solidaritat, es reparteixen uns fulls volants amb l’encapçalament: Crida de Terra Lliure, és la presentació pública de l’organització, que durà a terme una intensa tasca de propaganda armada fins a la seva dissolució el 1995.
Mentrestant detencions, tortures, exili, dolor, judicis de la justícia colonial i la coratjosa defensa política i suport personal del Comitès de Solidaritat amb el Patriotes Catalans (CSPC) amb els empresonats, els detinguts.
Una pàgina important en la nostra història nacional, la d’uns homes i dones que amb la seva lluita, i el seu sacrifici, ens dignificaren com a poble.
