Per Agustí Barrera i Puigví, historiador i membre de la Tots tres tenen el comú denominador d’ésser maresmencs, d’haver fet la guerra i després patit la llarga i negra nit de la postguerra franquista, tots ells visqueren l’exili exterior o interior. D’aquests tres cavallers de l’ideal, de trajectòries paral.leles i de tossuda voluntat de servei a Catalunya, em centraré en l’estudi de l’Esteve Albert, i de la seva peripècia política tan vinculada al poble i a la masia que el veié néixer: Dosrius i Can Batlle.
L'estel d'un esguard
i el d'una senyera,
la guerra i l'amar:
la sal de la terra.
Al llavi una flor
i l'espasa ferma.
Divisa. Joan Salvat i Papasseit (1894-1924)
El marc històric de la immediata postguerra
Per tal d’entendre l’actuació política de l’Esteve Albert durant el període dels anys quaranta, que és l’objecte del nostre estudi, haurem de fer una breu excursió històrica, per comprendre la situació i les condicions de vida d’aquells anys difícils.
En acabar la guerra, Esteve Albert tenia vint-i-cinc anys. D’ençà de l’any 1931, militava a Mataró, a l’organització paramilitar de “Nosaltres Sols!”, el líder de la qual era Daniel Cardona i Civit. Durant els tres anys de guerra, la seva activitat girarà a l’entorn d’aquest grup i del d’Estat Català. Amb el mataroní Joan Lairet, estructura la Secretaria d'Estat Català, quan aquesta organització s'instal·là, el juliol del 1936, a la sala de ball de l'Oro del Rhin, situada al número 601 de la Gran Via de les Corts Catalanes, que esdevé el quarter general de les milícies d'Estat Català.
Intentà embarcar-se en l’expedició del capità Alberto Bayo per la conquesta de Mallorca, sense èxit, però. Després dels fets de maig del 1937 entrà a formar part de la Comissaria General de Ports i Fronteres, després passà a l’exili, i després d’una estada a París i deu mesos de presó retornà a la Catalunya ocupada pel Jefe de las Fuerzas y Servicios de Ocupación, general Eliseo Álvarez Arenas.
A la Barcelona del 1939, entre misses de campanya i desfilades militars, s’inicià un procés de repressió física contra la població que havia col·laborat o simpatitzat amb la Generalitat Republicana, o els òrgans del poder popular en el període 1936-39; així, mitjançant els tribunals militars, els afusellaments al Camp de la Bota - entre l'any 1939-52 s'afusellaren 1.704 persones - els empresonaments, els desterraments i deportacions, són els elements per a la destrucció dels opositors polítics. Tot un entramat legal que permetés la repressió amb un cert aspecte de legalitat es posa en funcionament; així, el 8 de febrer del mateix 1939, es dicta la “Ley de Responsabilidades políticas”, segons la qual “Se declaran fuera de la ley todos los partidos y agrupaciones políticas o sociedades que integraron el llamado Frente Popular”; el març del 1940 es dictà la “Ley de Represión de la masonería y el comunismo”, apareix la figura jurídica de “Adhesión a la rebelión militar” i el març del 1941, la “Ley de Seguridad del Estado”.
Tot aquest cos legal permet de procedir a la “depuración” de la totalitat de la població i a classificar-los com a “afectos” o “desafectos”o "indiferentes" al GMN (Glorioso Movimiento Nacional) i en aquest segon cas aplicar les sancions, els càstigs que l’articulat legal permetia, i així es procedeix a la “depuración” de mestres de primària, professorat de secundària, catedràtics, metges i advocats. Aquesta “depuración” sovint significava la pèrdua del lloc de treball per sempre més o per un període de temps variable, i la impossibilitat de trobar una altra feina, pel fet de no tenir papers que justifiquessin la “bona conducta” d’aquella persona. Així, en amplis sectors professionals[J1], funcionaris sobretot, els feixistes partidaris del “nuevo estado,” tenen el control polític.
Segons fonts del Ministerio de Justicia[1], el 31 de desembre del 1939, hi ha a tot l’estat 250.719 detinguts i des d’aleshores fins a l’any 1944, es produeixen 192.684 afusellaments. Segons l’estudi fet per J.M. Solé i Sabaté, a la Catalunya Principat són afusellades pel cap baix des del 1939 fins al 1953, 3.385 persones, malgrat l’exhaustivitat i minuciositat de l’estudi, doble comprovació, registre civil i de defuncions, es podria pensar que un cert nombre d’execucions no foren enregistrades, o enregistrades sota un altre concepte, sobretot els primers mesos immediats a la derrota.
Entre el gener i el desembre del 1939, les Auditories de guerra de Barcelona fan 11.741 diligències per rebel.lió, auxili i adhesió a la rebel.lió. Se celebren 250 consells de guerra d’oficials generals i 900 d’ordinaris. El comte G.Ciano, ministre d’afers estrangers i gendre de B. Mussolini, en el seu “Diari” explica que immediatament després de l’ocupació de Barcelona, a la ciutat eren afusellades 250 persones cada dia. Pel mes de maig del 1939 es dictaren unes 40 penes de mort diàries, segons la premsa oficial de l’època[2]. De fet, aquestes xifres queden curtes, davant dels 120.000 lligalls de tot tipus de causes, que hi ha als soterranis de la Capitania militar de Barcelona, que ens poden donar una idea sobre la intensitat de la repressió.
Serà complicat poder arribar a establir les autèntiques dimensions de la repressió, perquè com a resultat dels pactes de la transició, s'ha establert un discret silenci sobre els seus executors, exèrcit, guardia civil, policia. A més a més, alguns estudiosos sobre el tema,-Manuel Ros Agudo 3- alerten sobre la desaparició o substracció de gran qüantitat de documentació, del Ministerio de Gobernación i de la Dirección General de Seguridad, sobretot del període comprès entre el 1939-45. Tota aquesta destrucció documental, es dugué a terme per una ordre del Ministerio del Interior, amb data del 19 de desembre del 1977, el seu objectiu era que d'acord amb la Llei d'Amnistia del mateix any, desapareguessin les proves que podien inculpar segons l'article segon de la llei, en el seu apartat f, quan concreta l'amnistia per a: los delitos cometidos por los funcionarios y agentes del orden público contra los derechos de las personas. Així quedaven impunes quaranta anys de repressió i el càstig pels botxins que l'executaren.
L'escriptor Gonçal Castelló4, un català de Gandia com ell s'anomena, fou voluntari a la guerra dels tres anys 1936-39. Arribà a cap d'Estat Major de la 54ena Divisió, detingut al port de València, fou empresonat durant sis anys a la "Modelo" de València. Amb un llenguatge acolorit i precís, ens descriu les seves reflexions de presó, són aquestes: Penediments, no d'allò que s'havia fet, el que torturava era recordar allò que s'havia oblidat de fer, d'acomplir amb una neta i enèrgica manera, amb fe i força. El joc i l'envit engegats eren molt forts. Tot per tot, ells o nosaltres. Ara havíem perdut i no restava més que pagar, esperant un final cert sense misericòrdia, el no res del més enllà. De fet, entre els dos mil dos-cents trenta-vuit immolats al camp de tir de Paterna, a la comarca de l'Horta, hi havia Joan Peiró i Belis, destacat militant de la CNT. Fou Ministre d'Indústria, el novembre del 1936, en el govern de F. Largo Caballero, amic de l'Esteve Albert, fou afusellat amb sis companys anarcosindicalistes com ell, al camp de tir de Paterna, el juny del 1942.
La resistència
En una Catalunya als carrers de la qual es podia llegir “Si eres español habla español”, apareixen les primeres formes de defensa, de resistència, contra la brutalitat i el terror dels ocupants, contra el seu procés desnacionalitzador. En una situació que, per a àmplies capes de la població, representava la derrota individual i col·lectiva. En una societat on les normes més reaccionàries de la moral catòlica, s'imposaven a través del nacionalcatolicismo i on la santíssima trinitat de: sobreviure, obeir i callar, eren la norma de conducta generalitzada, petits nuclis de resistència començaren a aparèixer, eren els que no s'havien resignat a la derrota i volien continuar la lluita alliberadora.
En un primer moment es tractà de salvar el major nombre de vides possibles del piquet d’execució, de la presó, del camp de concentració o de les mans de la policia. És per això que s’establí un eficaç servei de falsificació d’avals, permisos i altres documents oficials, l’ajut en medecines, queviures i diners als empresonats i llurs famílies, s’organitzà mitjançant el segell propresos que utilitzaren com a forma de recaptar diners, gairebé tots els partits polítics i organitzacions sindicals.
Després, vindran les següents fases de reorganització, de reconstrucció de les organitzacions delmades per la repressió i l’exili. És aleshores que comencen a aparèixer les publicacions polítiques, més o menys periòdiques, algunes publicades a l’interior de Catalunya i d’altres a l’estat francès i entrades clandestinament pels passos de frontera pirinencs; així, apareixen Butlletí d’Estat Català (1939), Treball (1942), Almogàvers (1943) i Solidaridad Obrera (1944). Podem parlar d’una resistència armada que actuà sobretot a Barcelona amb les tècniques pròpies de la guerrilla urbana i procediments del “maquis” francès, molts dels seus membres n’havien format part i després una resistència cultural, centrada en la defensa idiomàtica en el “salvar-nos els mots” que es materialitzà en l’edició clandestina, però tolerada, de les revistes literàries Poesia (1944) i Ariel (1946).
És dins aquest context que, pel juliol del 1940, entren a Catalunya els primers nuclis de militants del Front 
Nacional de Catalunya (FNC), la idea de la creació d’aquest front patriòtic al marge dels partits polítics, fou una idea impulsada pel líder independentista Daniel Cardona i Civit (1890-1943) que, preveient l’esclat de la Segona Guerra Mundial (3 de setembre del 1939), volgué dotar l’independentisme d’una organització que pogués aprofitar políticament els esdeveniments i canvis que sense cap mena de dubte es produirien durant el conflicte i al seu acabament, per tal d’avançar en el procés cap a la independència.
El FNC tindrà un paper important, donant suport als serveis d’intel·ligència aliats, el Deuxieme Bureau, francès i el MI-6 anglès, en ambdós casos la col·laboració fou desinteressada i s’entengué que era la continuació de la lluita antifeixista del període 1936-39 i que, a l’acabament de la guerra, els aliats intervindrien, desplaçant el règim feixista del general Franco i que en tot cas s'havia de fer el possible pel reconeixement de la personalitat nacional de bascos i catalans, per part dels aliats. En aquest aspecte s'emprengueren diverses iniciatives, sense massa èxit.
La col.laboració amb els serveis secrets aliats consistí sobretot a fornir informació sobre el moviment de vaixells del port de Barcelona, trasllats de tropes, la línia de defensa als Pirineus i sobretot en el pas de la frontera pirinenca de gairebé 800 persones, que fugien dels territoris ocupats, jueus, militars, polítics, aviadors abatuts, etc, la resistència francesa condecorà militants del FNC (Jaume Cornudella, Manuel Valls de Gomis) per l’ajut que havien proporcionat a les cadenes d’evasió i les xarxes d’informació de la resistència francesa sobretot als “reseaux” , “Alibí” i “Maurice”.
Jo havia sentit explicar més d’una vegada a l’Esteve Albert que ell tenia una emissora, amb la qual transmetia missatges a Londres des del barceloní carrer de Pelai.
No cal dir el risc que això representava, en uns temps en els quals els serveis d'espionatge alemanys,sobretot el servei d'informació militar de l'Almirall Wilhem Canaris l'Abwehr,tenia una àmplia xarxa d'informadors i d'estacions de telegrafia que mantenien una autèntica guerra de les ones.
També envia informació a Perpinyà, a funcionaris gaullistes camuflats dins de l'administració petainista. Així, el juliol del 1978, els amics de Jean Olibo, exbatlle de Sant Cebrià del Rosselló, li reteren un homenatge a l'Ateneu Barcelonès, pel fet de formar part de la xarxa de resistència Louis Brun, creada per M. Valls de Gomis a indicació del President Lluís Companys, la xarxa porta el nom de Lluís, en honor seu. En formaren part a més de J. Olibo, Heribert Barrera, Octavi Viladrosa, Manuel Viusà, i Joan Fanega, per esmentar-ne alguns. A la taula de l'homenatge hi eren presents: J. Andreu i Abelló, F. Rahola, aleshores Conseller de Governació, Esteve Albert i Jaume Cornudella.
La represa després del 1944
Amb l’alliberament de l’estat francès i la rendició d’Alemanya (maig del 1945) i el Japó (agost del 1945), la resistència interior i l’exili creuen que el règim feixista espanyol farà la mateixa fi, seguint la trajectòria del règim feixista italià i del règim nazi alemany. És aleshores quan es produeix una situació d’eufòria generalitzada, pel fet de suposar una intervenció dels aliats a la Península. El franquisme no fou derrotat militarment, com ho foren els seus protectors, el feixisme i el nazisme. En acabar la II Guerra Mundial i aparèixer la guerra freda, els EUA i Anglaterra preferiren mantenir la dictadura del general Franco i que aquest s'integrés al bloc occidental, en la seva lluita contra el bolxevisme.
Aprofitant la situació internacional favorable, el 23 d’abril del 1945, apareix el primer número del “Per Catalunya”, portaveu del FNC; el setembre d’aquest mateix any, en una topada entre la policia i militants del FNC, en el bescanvi de trets mor J. Corbella. L’any 1946 el FNC, que estava integrat per una branca política (J. Cornudella) i una de militar (J. Martínez) duu a terme una intensa campanya de propaganda, col·locació de banderes, llançament d’octavetes, el 8 de març la Secció Universitària del FNC fa explotar una càrrega de dinamita al local del SEU (Sindicato Español Universitario) a l’edifici de la Universitat, pel juny, són detinguts quinze membres de la secció militar del FNC i el dipòsit d’armes, el FNC, tenia en aquestes dates uns 2.500 carnets d’afiliats.
La Iª Conferència general del FNC
L’Esteve Albert, el nacionalista radical exemplar, l’activista cultural, l’home tothora fidel a les seves conviccions, l’amic de tracte estimulant, formava part amb en Joan Bachs, en Joan Lairet i en Domènec Gironès, de l’entramat de l’independentisme maresmenc, tots ells procedien de l'organització patriòtica “Nosaltres Sols!”. Després de la guerra quedaren només l’E.Albert i en J.Bachs, aquest, però, havia estat detingut l’any 1943 i estava “marcat”. De les converses mantingudes entre l’E.Albert i el aleshores cap de la Secció Militar de la FNC, J. Martínez, el primer oferí la seva casa pairal de Dosrius, "Can Batlle", per tal de poder-hi celebrar la Iª Conferència del FNC, que havia de reunir a l’entorn d’unes quaranta persones. Antoni Andreu i Abelló i Joan Cornudella s’encarregaren de preparar la ponència que sotmetien a l’aprovació del Consell i l’elaboració de l’ordre del dia amb els temes a tractar.
Es considerà que el lloc era ben escollit, pel fet d’estar ben comunicat, proper a Barcelona i situat en un indret discret. Per a la reunió del Consell Executiu del FNC, s’escollí el dijous Sant, dia 18 d’abril del 1946, com a data de la celebració de la primera Conferència general del FNC, d’una primera llista d’una quarantena de persones, es va estimar que podien anar-hi unes trenta-cinc, l’acte començaria al matí, es dinaria allà mateix i es faria de manera que tot quedés enllestit pels volts de les cinc de la tarda, i que els assistents tornessin als seus llocs d’origen, en grups de sis persones, amb un cap de colla responsable del grup, i d’acord amb uns itineraris fixats (Cardedeu, Llinars, Mataró, etc.). S'hi presentaren com si anessin a fer una costellada. Els uns amb el tren que voreja la costa, uns altres per la via interior que travessa Granollers, d'altres en autocar.
Cadascú disposa d'un plànol detallat,horaris, estacions, caminals, tot sembla organitzat com una operació militar. Arriben en petits grups de dos o tres, emocionats de trobar-se plegats, el sarró fornit d'entrepans, el cervell farcit d'idees i il·lusions.
Cap a les nou del matí arribà a Dosrius l’equip de protecció dels delegats del Front que se situaren de forma estratègica amb les seves armes, per tal d’evitar sorpreses per part de la Guàrdia Civil, la policia o d’elements armats de la Falange. Armats de pistoles i metralletes, es situen damunt dels pujols veïns, les seves siluetes perfilant-se sobre el cel blau, ofereixen un espectacle teatral que té quelcom d'irreal.
A les onze del matí quedà constituïda l’assemblea, en Manuel Viusà entrà a formar part de la mesa, i fou l’encarregat de prendre notes, per després poder elaborar l’acta de la reunió.
L’informe del Consell Executiu repassà la història del FNC, les reunions a París l’any 1940, les detencions de 83 militants del Front, el novembre del 1943, la reorganització, l’edició de manifestos, octavetes, penjada de banderes. L’edició del Per Catalunya (1945) i Opinions (1944) editat a Perpinyà, les relacions amb el Consell Nacional Català de Londres (1940) la creació del Consell Nacional de la Democràcia Catalana (CNDC) a Barcelona (1945), viatges a l’estat francès, converses amb polítics de l’exili i la sortida de quasi tots els companys de la presó.
L’assemblea s’acabà cap a dos quarts de cinc de la tarda, amb l’elecció dels nous càrrecs del Consell Executiu, enmig d’una sensació d’eufòria generalitzada, en aquella primavera del 1946, el Front assolí el seu apogeu.
De la Conferència general, en sorgí la següent declaració:
«FRONT NACIONAL DE CATALUNYA és la voluntat permanent de fornir a Catalunya l’instrument idoni per a realitzar una política nacional que reculli el desig de renovació latent en tots els àmbits del país.
»FRONT NACIONAL DE CATALUNYA persisteix, doncs, en el seu propòsit fonamental de fusionar la democràcia catalana en una sola disciplina política a fi de fer fructificar el comú afany dels demòcrates catalans, acabant amb la funesta dispersió de les velles formacions.
»II. FRONT NACIONAL DE CATALUNYA s’inspira en els postulats aprovats en la Conferència celebrada el dia 18 d’abril de 1946, que resumim en les directius que a continuació s’exposen:
»a) una política que exaltant la personalitat humana, la posi al servei de la solidaritat social;
»b) una política social que augmenti el benestar col·lectiu, que reconegui la personalitat del treballador dins el procés de les activitats productores i que enderrocant el mite de les castes i les classes promogui la dignitat humana;
»c) un reconeixement pràctic de la llibertat de consciència que eviti la contraposició dels homes de diferents creences religioses, en el terreny de la solidaritat social;
»d) una política nacionalista que vigoritzi en el nostre poble la consciència nacional, que afirmi rotundament el dret de la Nació a regir els seus destins i que promogui constantment l’aspiració de totes les terres catalanes, amb dret no reconegut, a una comuna independència política;
»e) com a colofó, declarem la nostra conformitat a la “Carta de l’Atlàntic”»
Ha estat força difícil d’esbrinar els noms dels militants que participaren a l’assemblea de Dosrius, nosaltres hem pogut identificar els següents:
J. Josep Ferrer i Grau, Josep Serra i Estruc, Manuel Caballeria, Alexandre Viladrosa i Mas, Octavi Viladrosa i Josa, Ferran Marull, Manuel Fontich i Aldosa, Fèlix Cucurull i Tey, Esteve Albert i Corp Joan Bachs i Cortina, Emili Boté i Serrat, Pere Carbonell i Fita, Gregori Fon i Cativiela, Antoni Malaret i Amigó, Manuel Viusà i Camps, Ramon Arrufat i Arrufat Domènec Ramon i Vidal, Pere Narbona i Bartra, Antoni Andreu i Abelló, Jaume Martínez i Vendrell, Joan Cornudella i Barberà, Jaume Cornudella i Olivé, Manuel Cruells i Pifarré, Joan Sardà i Verdier, Francesc Espriu i Puigdengolas, Lluís Serres i Descàrrega, Alfred Alcàcer i Joanar, total vint-i-set militants, en quedarien per identificar al voltant d’una desena.
El dia 17 de maig del 1998, se celebrà un acte a Dosrius per a commemorar aquest important fet històric. A les dotze del migdia al Saló de Sessions de l'Ajuntament, l'historiador Agustí Barrera dissertà sobre: L'Esteve Albert i la Iª Conferència del Front Nacional de Catalunya. En acabar l'acte, a tres quarts d'una del migdia, es descobrí una placa commemorativa a la casa Pairal de l'Esteve Albert, on el senyor Pere Carbonell, antic membre de la Secció Militar del FNC, pronuncià un breu parlament. Després s'interpretà amb acompanyament musical, l' Himne de la Resistència del Front Nacional de Catalunya.
Dos mesos més tard de la reunió de Dosrius, el dia 8 de juny del 1946, són detinguts per la policia catorze militants del Front i la secció militar és desarticulada, a partir d’aquest moment i amb els seus millors militants a la presó o a l’exili, el Front inicia una etapa d’hivernació, en la qual s’abandona la idea del front resistent i es fixen les línies de treball per a esdevenir un partit polític, alhora que es rebutja l’activisme amb finalitats propagandístiques. Aquest cop repressiu de gran abast, tant pel nombre de detinguts, com per la seva condició d'activistes, deixà desestructurat el Front com a organització politicomilitar. Aquesta circumstància adversa, afegida a l'aïllament del Front de les altres forces polítiques de l'exili, fa que l'organització entri en crisi.
La publicació de Horitzons
He pogut localitzar sis números de Horitzons, que van del primer número imprès el setembre del 1945 fins al setè, que correspon als mesos maig/juny del 1946. No he localitzat el número dos. La publicació és mensual, llevat del setè i sisè, mesos de març/abril de 1946 i el número tres, mesos novembre/desembre del 1945.
El Horitzons, que podem considerar com una publicació editada pel nucli del FNC del Maresme i sobretot pel seu element més dinàmic, l’Esteve Albert, ajudat per Joan Bacs i Cortina i una altra persona de la qual desconeixem l'identitat, té unes dimensions de 21 cm × 15 cm., que correspondrien a les mides d’un foli DIN-A 4 doblegat per la meitat. Sota de les capçaleres on hi ha el títol Horitzons es pot llegir: “Publicació adherida al Front Nacional de Catalunya”. Al llarg de la seva curta vida - nou mesos- tingué només una etapa i la policia no va localitzar ni els responsables ni tampoc la impremta, que era a Mataró. A causa de la similitud tipogràfica i de mida que hi havia entre Horitzons, Per Catalunya i Resistència (les dues últimes editades amb la impremta del Front Nacional, del Carrer Riera Alta de Barcelona), s'ha dit de manera errònia que Horitzons s'havia editat a l'aparell oficial del Front. A cada número, hi ha de quatre a sis articles i després una mena de consignes o mots d’ordre. Com a consignes, en el número 2 hi podem llegir:
-Català: l’hora de l’alliberació és pròxima.
-L’hora de la resistència efectiva immediata.
-Atén estrictament les consignes de la mobilització civil antifeixista
-Propala i secunda tota acció que respongui a les directives interiors i exteriors contra la tirania de Franco.
El tipus de redactat, l’estil i la línia ideològica, ens recorden molt el Per Catalunya que en aquestes dates publicava el FNC a Barcelona, podríem dir que Horitzons és el germà petit del Per Catalunya, la seva edició comarcal. Tot i que no representava la línia política oficial del Front, el grup del Maresme actuava una mica desvinculat de la direcció de Barcelona, tot i que Esteve Albert mantenia contactes periòdics amb Antoni Andreu i Abellò. De les seccions, a més de l'editorial de portada, hi ha "Diàleg", en la qual mitjançant una conversa fictícia, es fan reflexions sobre temes de l'actualitat política.
En el seu primer número, Horitzons, a la seva salutació, fa una declaració d’intencions, aquestes són: aparèixer a la palestra pública per la democràcia i llibertat dels homes i dels pobles, alhora que saluda a tota la premsa antifranquista: Hora de Catalunya, Torxa, Combat, CNT, Treball, Solidaridad Obrera, La Humanitat, Per la Pàtria, que són pedres en l’edifici de la nostra reconstrucció democràtica, sota les ordres del govern de Catalunya, que s’acaba de constituir a l’exili (1945-48), la nostra supeditació a les consignes del Govern de Catalunya i del president Josep Irla i Bosch.
En el Horitzons, número quatre, hi podem llegir:
-“A Caldes de Malavella hi ha un camp de concentració per a estrangers. L’any 1940 hi havia polonesos (els seus actuals i estimats polonesos). L’any 1943, després del desembarcament aliat a l’Àfrica, hi anaren a parar els italians dels vaixells refugiats a Mallorca. Ara hi van portant els “terribles enemics” de la “intolerable” Gestapo.
En el número cinc del febrer del 1946, a la primera pàgina en l’article que duu per títol “La darrera etapa”, hi llegim:
-“L’acció contra el règim de Franco assoleix proporcions determinatives. Els estudiants sondrollen les Universitats. Els nuclis industrials aboquen els obrers exasperats a la vaga, Madrid, Bilbao i Barcelona omplen llurs carrers de pasquins alentadors. Sovintegen els petards, els explosius i els cops de mà, pistola als dits”. Una visió realista sobre la situació política l’any 1946.
De les característiques tècniques d' Horitzons, destaca la bona impressió, que permetia una lectura fàcil. Sempre constà de quatre pàgines, a dues columnes. No hi ha fotografies, però s'inclouen alguns gravats que ocupen tota la pàgina. El logotip de la capçalera era dibuixat a mà. No hi ha colors.
La revista Horitzons es distribuïa sobretot per correu, a les bústies de particulars i en alguns cercles de militants. També es feia arribar a les institucions franquistes, a la Comissaria de policia de Via Laietana i als Consolats dels pïsos aliats.El tiratge fou de dos mil exemplars. Horitzons volia ésser el portaveu d'un possible partit de caràcter nacionalista, populista, moderat i democristià que sorgiria de la integració del Front amb Unió Democràtica i altres persones de caràcter independent , però de prestigi. Al darrere d'aquesta operació hi havia: Pere Puig i Quintana, Maurici Serrahima, ambdós d'Unió Democràtica i Fèlix Millet.
Tot aquest procés no reeixí i Esteve Albert s'anà distanciant de la línia del Front. Malgrat això, el 1947 anà a París com a representant del Consell Nacional de la Democràcia Catalana, per a entrevistar-se amb el President de la Generalitat, Josep Irla, amb l'objectiu de posar d'acord el CNDC, amb el Govern Català de l'exili. Malgrat els esforços sembla que l'entesa no fou possible.
L’any 1944, Josep Benet i Esteve Albert funden les Edicions de Negra Nit i publiquen tres opuscles, editats 
a la impremta de Mataró. Els tres opuscles són de versos, un dels quals, “La subterrània deu” (1945), és del mateix Esteve Albert. És en aquest número cinc que E. Albert hi publica un sonet que signa amb el pseudònim de “Josep des Sot”, a més hi escriu: “Amb aquest recull de sonets Edicions de Negra Nit, s’inicia una tasca editorial àrdua i peremptòria, donant a la publicitat les primícies de l’obra patriòtica i social que la literatura autòctona ha produït sota la tirania i la persecució aferrissada del règim falangista”, més endavant afegeix: “Diríem que els poetes han estat les vestals que han vetllat, immaculadament, el joc sagrat de la Pàtria”. Analitzant acuradament el redactat, i les idees dels sis Horitzons, podem llegir: “Acaba de sortir a la llum -clandestina un nou volumet de butxaca contenint els himnes patriòtics de Catalunya, des de la inefable Balanguera a l’Himne del Front Nacional (concebut darrere les reixes, pels que han caigut en activitats de resistència) passant per les dues versions dels Segadors. Del llibre “Himnes Patriòtics”, Col·lecció Pàtria i Llibertat, Edicions de la Negra Nit, Barcelona 1946.
HIMNE DE LA RESISTÈNCIA
DEL FRONT NACIONAL
DE CATALUNYA
Ressona el clam de la terra afligida,
clamors de lluita esquincen l’espai,
