Des de la Fundació Randa (ara Fundació Xirinacs), els hem donat suport i assessorament des del principi. I al Palau, hi haurà diversos espais en els quals, qui vulgui, podrà trobar informació sobre els àmbits de treball de la Fundació.
Crec que tots els homenatges (fins i tot s’ha anat a València i a Mallorca), actes, acords que s’han pres des d’algunes localitats per posar el seu nom a un carrer, adhesions, col•laboracions... són mostres de l’agraïment del poble català, envers algú que ha treballat tota la seva vida per l’alliberament personal i col•lectiu. Aquest és el vessant personal i potser també mític. Penso que és bo tenir mites, sempre i quan serveixin per tenir l’oportunitat d’emmirallar-nos en quelcom d’autèntic i alliberador. El més important però, és el seu missatge, les alternatives que ofereix, la torxa que vol traspassar. No es tracta d’imitar-lo sinó de ser fidels a nosaltres mateixos i avançar cap a l’alliberament col•lectiu tenint present allò que ens ha llegat: la filosofia i la pràctica. O sigui que l’acte és una mostra d'agraïment a la seva persona i alhora, reafirma les seves conviccions. I nosaltres, agraïm la seva ofrena i seguim lluitant.
Ell se n’hagués alegrat, d’aquest homenatge? Per què?
D’una banda sí, perquè penso que hagués copsat aquest agraïment del qual he parlat abans. En Lluís M. Xirinacs, estava molt orgullós de la joventut independentista que va creixent. Deia: “Jo sóc l’avi d’aquests joves”. Per tant, un acte que serveix per “presentar-lo” als qui estimava, l’hauria alegrat. Però el que ell temia és que ens quedéssim només amb els homenatges, amb les manifestacions... Creia que ens havíem de preparar, tant els grans com els joves. Estudiar, treballar... cadascú des del seu àmbit, des de les seves possibilitats, que no només llancéssim uns quants “visques” els onzes de setembre per després quedar-nos tan tranquils... El procés d’alliberament és complex, difícil. S’ha de fer tot molt ben fet, d’una manera molt conscient.
Creus que la imatge pública d’en Xirinacs s’ha rescatat darrerament, després del linxament mediàtic arran del seu darrer processament judicial ( per mostrar-se solidari amb l’independentisme basc)?
D’una banda sí, perquè molta gent s’ha sentit colpida pel seu darrer gest i s’ha acostat per informar-se millor de tot plegat. Però des del vessant oficial se’l continua censurant.
Els més propers, enguany, hem pogut viure en la pròpia pell el que li feien a ell. Com deia ell mateix: La nova manera de crucificar-te és silenciar-te, no et deixen publicar, ni que els teus escrits surtin als mitjans, etc.
Malgrat tot, sempre donava ànims. En la seva “Carta oberta als organitzadors de la Manifestació amb el lema “Som una nació” del 18 de febrer de 2006”, hi podem llegir:
Una vegada més, contra tot pronòstic, la tecnologia ens ha alliberat. La comunicació directa, lliure, d’anada i tornada entre aquells que la vulguin, mercès a la viva veu, al de mà a mà, a Internet i a la telefonia mòbil, ha superat la unidireccionalitat (de dalt a baix, de poble a poble).
Però aquell febrer de 2006, qui va convidar en Xirinacs a parlar al final de la manifestació alternativa que es va convocar un altre dia com a rebuig al conformisme dels “grans”, van ser els joves independentistes. Vam acabar assistint a les dues manifestacions.
L’agost de l’any passat, quan el van trobar a la muntanya amb el cos sense vida, els mitjans en general, van acudir a nosaltres. Alguns s’han portat bé i d’altres molt malament... En enviar el Comunicat anunciant el resultat de l’autòpsia, ja no es van acostar tant... no hi havia “mal rotllo” que és el que cerquen sempre per tenir difusió... Es tractava d’una mort “anunciada” per l’ACTE DE SOBIRANIA, en el document trobat al seu despatx l’11 d’agost de 2007, i per altres escrits. El resultat de l’autòpsia és: mort natural. Com pot ser això? S’inicia un debat que, ell mateix posa al damunt de la taula, com podem comprovar si llegim els seus darrers escrits. Un debat que va contra alguns dels prejudicis més forts que sosté la hipocresia social pel que fa al tema de la mort. El proper octubre, el seu metge, Joan Parés, membre de la Fundació, oferirà una xerrada sobre aquest tema. Podeu trobar informació sobre l’hora i el dia a xirinacs.cat.
La seva figura es manté en l’imaginari popular, a diferència d’altres personalitats també fallides recentment com Josep Benet o Antoni Gutiérrez Díaz, malgrat que aquests van rebre un tractament mediàtic favorable. Per què?
De jove vaig poder assistir a les darreres sessions de l’Assemblea de Catalunya. Qui va defensar l’Assemblea fins al final, va ser en Lluís M. Xirinacs. En els volums de La traïció dels líders i també en el llibre Amnistia-77, explica detalladament com va anar tot. En vaig ser testimoni. Per molt que des dels estaments es vulgui capgirar la història, el poble autèntic i informat, és conscient de qui ha estat fidel i de qui no.
Els ponents que s’han anunciat a l’Homenatge són persones situades en l’òrbita independentista. Però Xirinacs va lluitar contra la Dictadura franquista amb gent d’altres àmbits polítics, units per les llibertats, l’Amnistia, l’Autodeterminació o la pau. On s’ha quedat tota aquella gent?
S’han instal•lat en el sistema i tal vegada alguns, encara que no hi combreguin del tot, tenen certa por de parlar, d’arribar a ser marginats com ell ho era pel poder establert. D’altres, potser també han estat persones bandejades, com ell... Hi ha de tot. Molts dels “instal•lats”, sobretot en partits majoritaris, combaten avui en dia, el que llavors deien defensar. Es posen de part del govern espanyol o callen, quan s’empresonen o s’ultratgen els més valents. L’octubre de 2005, quan van detenir-lo pel discurs de l’onze del 2002 al Fossar, alguns polítics tremolaven només de pensar en les protestes, per això el van canviar de presó i finalment el van deixar sortir... No sé si algun va sentir vergonya...
Qui va venir a donar suport? Els de sempre. Destaco la feina d’Alerta Solidària i dels independentistes que es van plantar davant la Model amb alguns dels amics de la Fundació Randa, una d’aquelles nits. La iniciativa havia estat de l’amic d’en Lluís Maria i membre de la Fundació, Jaume Chalamanch.Els ponents de l’acte XIRINACS AL PALAU són gent propera o gent que reconeix els valors que ens ha transmès i els vol fer patents.
Lluís M. Xirinacs va ser un dels catalans més votats al Senat durant els darrers 30 anys. També va ser candidat al Premi Nobel i segurament la persona més mediàtica en la campanya per l’Amnistia i les llibertats. Creus que ha existit una mà negra perquè la seva figura fos silenciada institucionalment després de la seva mort?
Doncs sí. Era molt incòmode. Ho feia trontollar tot i sabia explicar-se. Per això no volen que les seves paraules i el seu missatge arribin més enllà. Els pot portar problemes. El que és greu, és que des de la Generalitat de Catalunya, no s’hagi fet cap gest, cap apropament a nosaltres, cap acte... D’altra banda és bo, perquè ens mostra la situació real del país.
El cas és que hi ha mitjans que necessiten subvencions i arribats a aquest punt... ve la mà negra i censura.
Vull dir una cosa: Era incòmode fins i tot per als seus amics. Quan més tranquils estàvem, en feia una de les seves... Després, en raonar les seves accions, cadascú ha reaccionat com ha pogut. Si es pensa bé, les seves accions valentes i rotundes, tenen moltes lectures i són pedagògiques, alliçonadores. Personalment el defineixo com a savi i generós. Tenia una vida interior molt rica. Uns coneixements que el feien gaudir de qualsevol àmbit cultural; tenia genialitat i vitalitat. Però no es va tancar en una torre d’ivori. Volia fer la seva aportació als nostres Països Catalans, la seva aportació a la humanitat, el seu compromís amb els oprimits... ell mateix va esdevenir un oprimit. Duia una vida molt senzilla, humil i tot i això... semblava un príncep en el millor sentit de la paraula, un “príncep de la pau”. Gaudia d’una gran alegria, malgrat les decepcions i ja sabem que les que fan més mal són les dels propers. Penso que, de vegades, els catalans, sembla que no sapiguem distingir l’amic de l’enemic.
Personalment, n’he rebut unes quantes de lliçons. En dic només algunes: Tots tenim pors. No es tracta de no tenir-ne, és tracta de no deixar-se vèncer per la por. No es tracta d’imitar ningú. Ni a ell. No pretenia que l’imitéssim. Volia ajudar-nos a arribar a la pròpia plenitud.
La seva vida va ser una vida de renúncia o d’entrega?
- Ambdues coses. La segona inclou la primera: Aquell qui es compromet ha de renunciar a moltes coses. En el polèmic discurs de l’11 de setembre de 2002, que, per cert, és una impecable lliçó d’història, a més de la denúncia d’una situació des de la seva actitud conseqüent amb els principis de la no violència, dóna suport als lluitadors per la independència d’Euskalherria (el punt més polèmic) i inclou amb pèls i senyals les renúncies i patiments dels qui han optat per la lluita armada. I diu que, com Gandhi, s’estima més un violent valent que un no violent covard. Pel que fa a l’entrega... vull tornar a parlar de la seva generositat i cito les seves paraules escrites el juliol de 2007, en el quadern titulat CINC ANYS:
-
Ofereixo el do més preuat que és la meva vida
per l’alliberament del meu poble
per l’alliberament de tots els pobles oprimits de la terra
per la natura presonera nostra.
El fet és que la seva ofrena va colpir el país i ha anat més enllà i tot... Com el compositor italià Carlo Forlivesi, que li ha dedicat una peça musical...
En quins projectes treballàveu amb en Xirinacs darrerament, en clau de país i en clau de creixement i millora col•lectives?
Treballàvem i treballem en el seu Model Filosòfic, el model global de la realitat inspirat principalment en l’obra filosòfica de Ramon Llull. Se’n fan cursos. Disposar d’una bona teoria pot facilitar molt les coses en aquest món en què vivim. A nivell pràctic, des de GERMANIES, creada arran de la Plantada a la Plaça de Sant Jaume del 2000, es treballa el vessant DEMÒTIC: fer possible una vera democràcia del poble. El descobriment d’aquest concepte ens ha ajudat molt. A alguns ens ha passat que volíem participar, “actuar” i no tan sols ser espectadors. No sabíem com, perquè des de la política “sola” sense un poble organitzat, s’arriba a la situació que tots coneixem. Així és que ens hem decidit a estudiar i treballar també d’una manera pràctica per tal que es pugui fer possible el que somniem. “Les somniades assemblees a la Plaça”, que diu ell en un dels seus darrers escrits. La política llavors esdevindria el que ha de ser: una eina al servei del poble. També treballem des de propostes que oferim a escoles, a instituts, a centres de joves de tot tipus, a associacions de veïns, a ajuntaments... per aprendre conjuntament el CONSENS, que ens fa tanta falta... Al llarg d’aquests darrers anys s’ha pogut arribar a joves d’alguns Instituts de Secundària i als d’altres centres. Tots plegats, ells i nosaltres, hem obtingut experiències molt valuoses en aquest sentit.
També he de dir que GERMANIES treballa els vessants més difícils. Fa molta por... és un treball de revisió constant d’un mateix i de l’entorn. Aportar el que es pugui, tenir en compte la part de l’altre, créixer i ajudar al desplegament i a la plenitud individuals i col•lectives. Fer revisió de tot plegat sense culpar-se per la lentitud, fins i tot la pròpia... A més, treballem l’arrelament al lloc on es viu i als centres d’ensenyament ja us podeu imaginar que alguns educadors no es troben gaire predisposats a aclarir aquest tema. Ho podem comprovar observant en com s’ensenya la història als Instituts. Fora d’alguns professors conscients i compromesos, la majoria prefereixen explicar l’Edat Antiga, la Moderna (el descobriment d’Amèrica per Colom, per exemple... és broma...) i passar per alt els esdeveniments més recents...
Estem buscant persones que es vulguin formar en aquest sentit i que ens ajudin en aquesta feina. El proper dia 11 d’octubre a l’Hotel d’Entitats del CIEMEN, primer pis, oferirem un Taller de DIÀLEG i CONSENS des de les 11 a les 13,30. Convidem a qui pugui i vulgui a assistir-hi. Després del 13, el dia del PALAU, començarem a fer-ne més extensió.
Aquest darrer any, hem treballat en els actes i homenatges a Lluís M. Xirinacs, amb xerrades a diverses localitats, per fer conèixer la seva vida, la seva obra, per parlar dels aspectes menys coneguts i més polèmics, de la seva ofrena: una vida fins al final... Hem coordinat tots aquests aspectes i el millor de tot ha estat el poder comprovar una vegada més que el nostre poble és viu, que hi ha una gent que treballa des de molts àmbits. Segurament, el que falta és una bona organització... Bé, el nostre país ho té tot, només ens falta la LLIBERTAT.
També hem treballat donant suport al PAS.Amics del Camí. GERMANIES ha acollit la primera etapa del Camí al seu pas per Barcelona. De totes maneres, per explicar bé aquest projecte, potser caldria una altra entrevista. Es podria fer directament a algun amic que treballi al PAS en aquests moments.
També mantenim una bona coordinació amb altres entitats, com el Centre d’Estudis Joan Bardina i som representats per la Núria Breu, ja dins dels moviments per l’alliberament del país des de la Marxa de la Llibertat, a la Plataforma pel Dret de Decidir (autèntica).
Per a ell l’alliberament nacional era tan important com l’alliberament interior o la justícia social, oi?
Sobre la importància que donava en Xirinacs a l’alliberament nacional, no hi pot haver cap dubte. Pel que fa a la importància que donava als dos objectius, us responc amb el fragment d’un escrit seu, l’ Eskhaton, on parla sobretot als qui es consideren cristians. És de l’any 1972, molt abans que “tornés el carnet” que dic jo, a l’Església Catòlica (jerarquies) pel que té de poc d’Església (l’ànima del poble; ànima comuna) i pel que té de poc de Catòlica (universal).
No urgeix de resar cinc parenostres, fer una almoina o un dejuni! Urgeix de lliurar l’esclau; de retornar tots els diners obtinguts amb l’explotació dels altres; donar la llibertat al qui se’n veu privat arbitràriament; de repartir el poder, la fama, la posició, la cultura; de fondre’s amb els senzills de la terra; de jugar-se la vida a favor dels oprimits. Urgeix de responsabilitzar-se de debò de l’Altre. Aquesta penitència no es cap broma. I si no la fem de grat, esdevé impenitència i, per tant, en judici definitiu. No restarà pedra sobre pedra.
Per acabar, he de dir que de jove, vaig ser militant del PSAN.Tot i admirar en Lluís M. Xirinacs, em mirava la no violència una mica de reüll. Em mirava els captaires de la pau com a persones que anaven amb el “lliri a la mà”. Reconec aquell antic error meu. La no violència implica un treball constant i esforçat. Has d’estar disposat a aprendre sempre, no s’acaba mai, i moltes més coses... Espero que aviat les pugueu començar a conèixer, llegint la transcripció del curs que va fer a La Plana: FILOSOFIA I PRÀCTICA DE LA NO VIOLÈNCIA. Esperem que es pugui publicar ben aviat.
