Enguany ha presentat, a la Fira del Llibre de València, dues novetats: una traducció de contes orientalitzants i una antologia de poemes eròtics de dones, ambdues les primeres en català. A què es deu eixa constant de fer primícies?
—Et refereixes a Els mil i un quarts d’hora. Contes tàrtars, de Thomas Simon Gueullette, publicada per l’editorial Moll, i a Eròtiques i despentinades. Un recorregut de cent anys per la poesia catalana amb veu de dona, editada per Arola. No ho sé, supose que a la casualitat, ja em va passar amb la Kalevala finesa d'Elias Lönnrot i amb les traduccions a quatre mans que vaig fer del danés: em vénen, així, sense buscar-les i jo, simplement, aprofite l'avinentesa i les empome.
En la seua narrativa trobem més personatges femenins que masculins. Considera que escriu en femení?
—Escric, a seques, i de tant en tant traduïsc altres que escriuen. Vejam, sóc dona abans que escriptora, negar-ho seria renunciar a una part de mi; això, però, no impedeix que puga escriure en masculí o, si s'escau, en neutre, que ja ho faig; ni tampoc implica que, pel fet de ser-ho i d'estar-ne orgullosa, alguns ‘patums’ es creguen amb el dret de relegar-nos –a les dones que escrivim–, a un segon pla, a considerar-nos escriptors de segona categoria. Una obra és bona o no a banda del sexe de qui l'ha escrita.
El passat 8 de març va presentar a Benifairó l'antologia Eròtiques i despentinades. Com naix el llibre, amb quines dificultats s'ha trobat?
—El llibre deu l'origen al recital de poesia eròtica que vaig muntar a petició de la Comissió de Dones 8 de Març l'abril de l'any passat, i la primera dificultat no va ser l'escassetat de dones poetes en la nostra llengua, que n'hi ha bona cosa i de molta qualitat –diguen el que diguen els ‘tècnics’ del ram–, sinó l'escassa presència femenina en una cultura amb tanta abundància d’antologies, de recitals i de festivals poètics", sobretot abans dels anys noranta. En resum, moltes hores i molta molta paciència, de començament cercant poemes que s'hi adigueren i, en acabant, cercant les poetes: una tasca quasi detectivesca.
Ha cedit els drets d’autoria a una associació de dones contra la violència...
—Trobava que devia alguna cosa a totes les persones que, desinteressadament, han fet possible tant el recital com l'antologia: les poetes, les fotògrafes, la pintora..., els ho vaig comentar i els semblà molt bona idea. La beneficiària dels drets de la primera edició serà TAMAIA, de Barcelona, i, si se'n fan més, els cedirem a altres associacions del País Valencià, de les Illes... I, a banda d'això, no sé..., al llarg dels dos anys passats entre l'encàrrec del recital i el naixement del llibre, he donat i m'han donat tantes alegries que ja em considere més que ben pagada.
El pròxim dijous 15 de maig, Carme Miquel presentarà la seua última novel·la, Al cor, la quimereta, a la Casa de la Cultura de Tavernes. Com és que ha tardat cinc anys a fer-ho?
—Coses que passen. Volia que fóra una cosa molt especial, perquè, com saps, la novel·la transcorre a Tavernes, i ara, per fi, s'han donat les circumstàncies que ho han fet possible. L'única cosa que lamente és que no puguen ser-hi les germanes de ma mare. Va com va, què hi farem!
Ens en resumeix l’argument?
—La novel·la tracta dels últims mesos d’una dona que, mentre s’acosta a la mort, va recordant moments de la seua vida. Si m'ho permets, ampraré les paraules a l'Abelard Saragossà: "Els lectors hi trobaran una dona que, com la majoria de les valencianes nascudes en els anys vint, va treballar molt durant tota la seua vida. Una dona plena de vida i d’alegria que captiva els lectors. Però la novel·lista també mostra la part difícil de la vida de la dona, com ara les relacions amb la família paterna i, sobretot, amb l’home. I no és que Gertrudis (que així es diu la protagonista) no estimara el seu marit (i viceversa): és el fet que, en una societat dirigida i controlada pels hòmens, és inevitable que eixe domini tinga efectes negatius sobre la vida concreta de cada dona".
Creu que la situació de la dona al País Valencià ha canviat molt en els últims trenta anys?
—Ausades que sí!, però no tant com volen fer-nos creure. En ple segle XXI vivim la paradoxa d'haver aconseguit que a l'Executiu espanyol hi haja més dones que hòmens o que una dona estiga al capdavant del Ministeri de Defensa, i alhora assistim, impassibles, a un incessant degoteig de maniobres del ‘búnquer barraqueta’ de sempre per ridiculitzar, menysprear, vexar i criminalitzar les dones, emparant-se en la mateixa democràcia que de vegades sembla paralitzar l'esquerra, com ara amb la negació d'una veritat més clara que l'aigua: "nosaltres parim, nosaltres decidim", o amb els incomprensibles "laissez faire, laissez passer" i exculpacions d’alguns jutges i bisbes davant dels continus actes de violència sexista de tot tipus que gangrenen la societat sencera. No entenc l'obstinació del sistema patriarcal a seguir donant una visió esbiaixada de la història basada en una fictícia superioritat del mascle, com si només un sexe fóra el dipositari dels valors humans... I el més fort és que, a l'hora de la veritat, i arreu del món, guanye qui guanye sempre perdem les mateixes. No saps com m'agradaria veure arribar el dia en què, d'una vegada per totes, les dones deixem de ser culpables!
—Et refereixes a Els mil i un quarts d’hora. Contes tàrtars, de Thomas Simon Gueullette, publicada per l’editorial Moll, i a Eròtiques i despentinades. Un recorregut de cent anys per la poesia catalana amb veu de dona, editada per Arola. No ho sé, supose que a la casualitat, ja em va passar amb la Kalevala finesa d'Elias Lönnrot i amb les traduccions a quatre mans que vaig fer del danés: em vénen, així, sense buscar-les i jo, simplement, aprofite l'avinentesa i les empome.
En la seua narrativa trobem més personatges femenins que masculins. Considera que escriu en femení?
—Escric, a seques, i de tant en tant traduïsc altres que escriuen. Vejam, sóc dona abans que escriptora, negar-ho seria renunciar a una part de mi; això, però, no impedeix que puga escriure en masculí o, si s'escau, en neutre, que ja ho faig; ni tampoc implica que, pel fet de ser-ho i d'estar-ne orgullosa, alguns ‘patums’ es creguen amb el dret de relegar-nos –a les dones que escrivim–, a un segon pla, a considerar-nos escriptors de segona categoria. Una obra és bona o no a banda del sexe de qui l'ha escrita.
El passat 8 de març va presentar a Benifairó l'antologia Eròtiques i despentinades. Com naix el llibre, amb quines dificultats s'ha trobat?
—El llibre deu l'origen al recital de poesia eròtica que vaig muntar a petició de la Comissió de Dones 8 de Març l'abril de l'any passat, i la primera dificultat no va ser l'escassetat de dones poetes en la nostra llengua, que n'hi ha bona cosa i de molta qualitat –diguen el que diguen els ‘tècnics’ del ram–, sinó l'escassa presència femenina en una cultura amb tanta abundància d’antologies, de recitals i de festivals poètics", sobretot abans dels anys noranta. En resum, moltes hores i molta molta paciència, de començament cercant poemes que s'hi adigueren i, en acabant, cercant les poetes: una tasca quasi detectivesca.
Ha cedit els drets d’autoria a una associació de dones contra la violència...
—Trobava que devia alguna cosa a totes les persones que, desinteressadament, han fet possible tant el recital com l'antologia: les poetes, les fotògrafes, la pintora..., els ho vaig comentar i els semblà molt bona idea. La beneficiària dels drets de la primera edició serà TAMAIA, de Barcelona, i, si se'n fan més, els cedirem a altres associacions del País Valencià, de les Illes... I, a banda d'això, no sé..., al llarg dels dos anys passats entre l'encàrrec del recital i el naixement del llibre, he donat i m'han donat tantes alegries que ja em considere més que ben pagada.
El pròxim dijous 15 de maig, Carme Miquel presentarà la seua última novel·la, Al cor, la quimereta, a la Casa de la Cultura de Tavernes. Com és que ha tardat cinc anys a fer-ho?
—Coses que passen. Volia que fóra una cosa molt especial, perquè, com saps, la novel·la transcorre a Tavernes, i ara, per fi, s'han donat les circumstàncies que ho han fet possible. L'única cosa que lamente és que no puguen ser-hi les germanes de ma mare. Va com va, què hi farem!
Ens en resumeix l’argument?
—La novel·la tracta dels últims mesos d’una dona que, mentre s’acosta a la mort, va recordant moments de la seua vida. Si m'ho permets, ampraré les paraules a l'Abelard Saragossà: "Els lectors hi trobaran una dona que, com la majoria de les valencianes nascudes en els anys vint, va treballar molt durant tota la seua vida. Una dona plena de vida i d’alegria que captiva els lectors. Però la novel·lista també mostra la part difícil de la vida de la dona, com ara les relacions amb la família paterna i, sobretot, amb l’home. I no és que Gertrudis (que així es diu la protagonista) no estimara el seu marit (i viceversa): és el fet que, en una societat dirigida i controlada pels hòmens, és inevitable que eixe domini tinga efectes negatius sobre la vida concreta de cada dona".
Creu que la situació de la dona al País Valencià ha canviat molt en els últims trenta anys?
—Ausades que sí!, però no tant com volen fer-nos creure. En ple segle XXI vivim la paradoxa d'haver aconseguit que a l'Executiu espanyol hi haja més dones que hòmens o que una dona estiga al capdavant del Ministeri de Defensa, i alhora assistim, impassibles, a un incessant degoteig de maniobres del ‘búnquer barraqueta’ de sempre per ridiculitzar, menysprear, vexar i criminalitzar les dones, emparant-se en la mateixa democràcia que de vegades sembla paralitzar l'esquerra, com ara amb la negació d'una veritat més clara que l'aigua: "nosaltres parim, nosaltres decidim", o amb els incomprensibles "laissez faire, laissez passer" i exculpacions d’alguns jutges i bisbes davant dels continus actes de violència sexista de tot tipus que gangrenen la societat sencera. No entenc l'obstinació del sistema patriarcal a seguir donant una visió esbiaixada de la història basada en una fictícia superioritat del mascle, com si només un sexe fóra el dipositari dels valors humans... I el més fort és que, a l'hora de la veritat, i arreu del món, guanye qui guanye sempre perdem les mateixes. No saps com m'agradaria veure arribar el dia en què, d'una vegada per totes, les dones deixem de ser culpables!
