El pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia fou detingut a finals d'agost acusat de ser l'autor i cap de la revolta de la Setmana Tràgica. Un dels principals diaris catòlics, El Universo, en un article publicat immediatament abans de la captura, mostrava gran preocupació de por que, com en el procés de Madrid del 1907, s'escapés de les mans d'un tribunal civil.
Els tribunals civils, observava, tenien el costum d'insistir a demanar proves de culpabilitat clares, precises i decisives; i assenyalava la superior escaiença dels tribunals d'honor militars i navals, els quals no necessiten de sotmetre's a proves concretes, sinó que se satisfan amb una convicció moral, formada en la consciència dels qui els componen. L'estat de guerra havia cessat feia temps, i la llei normal del país havia reprès la seva vigència. Però amb aquesta llei les persones acusades de delictes contra l'exèrcit havien de ser jutjades per l'exèrcit, i segons un conjunt de disposicions que deixaven el pres en la posició més desavantatjosa.
El dissabte dia 9 d'octubre del 1909 es constituí el consell de guerra a la Presó Model de Barcelona per a jutjar Francesc Ferrer. Fins les normes del procediment judicial militar, grosserament injustes com són envers l'acusat, no foren observades en el seu cas. Fou condemnat a mort, i, malgrat les manifestacions de protesta que s'organitzaren arreu d'Europa, el 13 d'octubre fou afusellat a Montjuïc.
Escola Moderna
El 1899 es casà amb Leopoldine Bonnard, mestra lliurepensadora, amb la qual va recórrer Europa. Va aprofitar aquest temps per elaborar els conceptes educatius anarquistes que després aplicaria a Espanya en els seus projectes, i va conèixer un grup d'anarquistes i anarcosindicalistes (Jean Grave, Jean Jaurès, Federico Urales o Anselmo Lorenzo), que l'influïren decisivament en el seu pensament.
Una antiga alumna, Ernestina Meunier, el va fer hereu d'una generosa herència d'un milió de francs. Aquests diners van fer possible que portés a terme el seu projecte educatiu a la ciutat de Barcelona, on l'agost de 1901 hi inaugurà l'Escola Moderna. Aquest projecte pràctic de pedagogia llibertària va comportar-li l'enemistat amb els sectors conservadors i amb l'Església Catòlica, que veien en aquestes escoles laiques una amenaça als seus interessos.
A l'Escola Moderna hi treballà, entre d'altres, la pedagoga francesa Clémence Jacquinet, que fou companya sentimental de Ferrer i Guàrdia entre 1901 i 1904. L'Escola Moderna va funcionar intermitentment a Barcelona entre el 1901 i el 1909, període en el qual va ser clausurada diverses vegades per la persecució dels sectors polítics i religiosos més conservadors de la ciutat. Va tenir escolaritzats més d'un centenar de nens d'ambdós sexes, que practicaven així la coeducació, una pràctica inèdita en aquells temps, que es completava amb la publicació d'un butlletí, xerrades, recitals, teatre i la direcció de la Universitat Popular per als adults.
A les seves aules no s'impartien ensenyaments religiosos però sí científics i humanistes, i s'hi fomentava la no-competitivitat, el pensament lliure i individual (és a dir, no condicionat), l'excursionisme al camp i el desenvolupament integral de l'infant. Durant tot el primer terç del segle xx, desenes d'escoles, ateneus llibertaris i universitats populars seguirien els plantejaments ferrerians de l'Escola Moderna. En paral·lel, i com una dimensió més del seu internacionalisme, Ferrer i Guàrdia va tenir contactes amb l'esperantisme. Paul Berthelot va ser deixeble seu.
A l'Escola Moderna no s'hi feien classes en català tal com explica Francesc Ferrer i Guàrdia al seu llibre 'La Escuela Moderna':
Per saber-ne més:
